El 14-F: de l’amenaça a l’esperança
Sense caure en ingenuïtats del tipus “Serà la festa de la democràcia”, les properes eleccions catalanes haurien de ser viscudes amb esperança més que no pas com una amenaça. I, ara mateix, no estic gens segur que les estiguem encarrilant en aquest sentit. A més de la pujada de to partidista i dels excessos demagògics habituals, en el camp sobiranista s’endevina una batalla sagnant per guanyar el que serà, com es veu a venir, una raquítica i patètica hegemonia. Dic raquítica perquè guanyi qui guanyi ho farà pels pèls. I dic patètica perquè es produirà en un marc postautonòmic, no pas per haver-lo superat sinó perquè es tracta d’un escenari agònic, enrunat i no recuperable.
Les recents eleccions nord-americanes ens podrien servir per aprendre’n alguna lliçó útil. En primer lloc, per veure com és de socialment devastador crear un clima de desconfiança generalitzada i afavorir un vot crispat. Afortunadament, els deu milions de vots afegits a Trump respecte del 2016 no li han arribat a donar la victòria, però apagar l’odi d’aquest plus de vot irritat que mai no havia anat a votar serà d’una gran dificultat per al nou govern. I, en segon lloc, haurien de servir per saber que una proposta serena, sostinguda amb bones formes i amb vocació de convertir la diversitat en eina de cohesió, també pot derrotar l’arrogància, la provocació i el recurs a les males maneres.
En el nostre cas, i des d’una perspectiva sobiranista, crec que l’esperança electoral s’hauria de bastir sobre dos horitzons complementaris. En primer lloc, en l’imprescindible compromís en la reconstrucció del país després de l’assolament produït per la pandèmia. I, en segon lloc, renovant la promesa d’una autodeterminació efectiva. Pel que fa al primer horitzó, la confiança en les propostes de reconstrucció hauria de recolzar en un bon equilibri entre les propostes creació de riquesa i la garantia d’un combat contra la desigualtat i l’exclusió social. Sense prosperitat no hi ha benestar, i és fonamental que l’un es vinculi amb l’altra.
En relació a la promesa d’autodeterminació efectiva, segons el meu parer, el Govern d’aquesta nova legislatura hauria de tenir dos grans objectius. En primer lloc, promoure un diàleg intern fonamentat en aquest incombustible 75 o 80 per cent de catalans que diuen que volen decidir el seu futur polític. És la gran majoria social que necessitem, que ja tenim, i que la divisió partidista sol emmascarar. Qualsevol resolució definitiva exigirà la participació i el consentiment d’aquesta majoria que, a més, diu que està disposada a acceptar democràticament allò que es decideixi entre tots. Es tracta de despolaritzar allò que partits i alguns mitjans de comunicació han tensat. Per tant, no parlo d’un diàleg entre partits, sinó de crear un espai inclusiu autodeterminista on es pugui debatre a fons tant la forma d’exercir aquest dret com els pros i contres de les dues opcions: quedar on estem o emancipar-nos.
El segon objectiu d’un govern independentista hauria de ser desenvolupar una proposta de model de futura relació amb Espanya. Fa anys que sostinc que un independentisme antiespanyolista no té futur, i que la independència no ha de ser per “desconnectar” d’Espanya, com generalment se sosté, sinó per “reconnectar-hi” des d’unes bases de bon veïnatge i convivència. És una obvietat que una Catalunya independent tindrà una estreta relació amb Espanya. Primer, perquè és un territori on molts catalans tenen forts llaços sentimentals; després perquè hi ha vincles –econòmics, culturals, comunicatius, esportius...– als quals seria estúpid renunciar, i, finalment, perquè també és on quedaran bona part la resta dels Països Catalans.
Per part meva, doncs, m’agradaria arribar al febrer podent decidir el meu vot en relació a les propostes programàtiques –i la seva fortalesa– en els quatre eixos que he definit: prosperitat, benestar, diàleg nacional democràtic per a una autodeterminació efectiva i projecte de reconnexió amb els estats veïns.