Com millor, pitjor?

És una evidència que des de diversos sectors de la societat catalana s’està fent una fortíssima pressió als partits independentistes perquè aprovin els pressupostos que ha preparat el govern espanyol de Pedro Sánchez. També ho és que des de molts altres sectors no se’n vol ni sentir parlar mentre el govern de Sánchez no demostri que està disposat a donar una sortida política a l’aspiració de la majoria de la societat catalana a exercir el seu dret a l’autodeterminació. És en aquest marc de debat que dissabte es donava compte de les “ofertes” –més despesa social i més inversió– que el govern socialista havia presentat per “seduir” ERC i el PDECat.

Deixaré ara de banda les consideracions sobre si es tracta d'uns pressupostos convenients i, encara més, realistes. Incrementar molt la despesa a partir d’unes previsions de recaptació incertes quan el deute públic està desbocat pot ser una decisió popular avui però de conseqüències dramàtiques demà. En canvi, m’interessa especialment aquesta voluntat de “seducció” dels catalans, que considero políticament perversa. En primer lloc, perquè és d’una condescendència ofensiva que es cregui que ens hem de sentir temptats per uns increments d’inversió propers a la nostra aportació al PIB estatal, que és, senzillament, allò a què obligava l’Estatut –per cert, una llei orgànica espanyola– i que sempre es van passar pel clatell. En segon lloc, perquè és infame que davant d’un conflicte polític de la magnitud de l’actual es pensi que es pot comprar la voluntat amb unes promeses –uns pressupostos no deixen de ser una promesa– que, d’altra banda, s’assemblen a tantes altres promeses de “pluja de milions” que mai no s’acompleixen. I, en tercer lloc, és ofensiu perquè la seducció, en política i en qualsevol altre pla, és una forma autoritària d’utilitzar el poder. “Seduir”, derivat del llatí 'seducere', significa “desencaminar”, “induir algú amb engany”. No necessitem que se’ns sedueixi: simplement volem justícia. I si aquests pressupostos són una mica més justos que els anteriors, a part de fer evidents els greuges previs, haurien de venir amb una disculpa.

Un altre dels arguments a favor de donar suport als pressupostos és el del perill del retorn d’un PP –acompanyat de Cs i de Vox– que ja ha promès l’aplicació del 155 des del primer dia. No cal dir que és una perspectiva que no fa cap gràcia. Ara bé: cal no perdre de vista que seguim vivint en un 155 'de facto', amb una administració catalana esporuguida, que no s’atreveix a complir la llei que obliga a posar escorta al president Carles Puigdemont o amb interventors que no gosen aprovar despeses compromeses amb la construcció de la República. I, en qualsevol cas, la continuïtat del govern del PSOE tampoc no depèn d’aquest suport incondicional als seus pressupostos.

Es pot entendre que, amb una visió estrictament pragmàtica, es consideri que cal aprofitar aquests suposats recursos, que podrien comportar alguns avantatges immediats. Pot semblar que aquesta posició oberta a l’aprovació dels comptes sigui la més política. Però també és fer política mantenir-se ferm davant de determinades línies vermelles i utilitzar les forces –poques i excepcionals– que es tenen. N’hi ha exemples arreu del món, com demostren ara mateix els demòcrates als Estats Units provocant una gravíssima paralització de l’administració en oposar-se a uns pressupostos que volen construir el mur a la frontera mexicana. O amb la dramàtica negativa a acceptar l’acord de Theresa May per al Brexit amb la UE. ¿És que la situació política catalana és menys greu que la nord-americana o la britànica?

He vist que s’acusa els partidaris de no aprovar els pressupostos de Sánchez en les actuals condicions de buscar un “com pitjor, millor”. Jo ho veig al revés: em temo que podríem ser, una vegada més, davant d’un “com millor (de moment), pitjor (en el futur)”.