Cohesió local contra desafiaments globals
Tenim societats prou cohesionades? Com els han afectat les noves crisis migratòries o la recessió econòmica de 2008? Com responen als reptes polítics del populisme i la polarització? ¿I no és la mateixa noció de cohesió social la que necessita repensar-se en vista de l’increment de la diversitat, la mobilitat i l’acceleració dels canvis en els estils de vida? ¿Seria ara bo un excés de cohesió en una societat oberta? ¿I, particularment, n’està, la societat catalana, de cohesionada? Són aquestes i altres preguntes que ha volgut respondre l’acabat de presentar Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, que diversos científics socials hem realitzat sota els auspicis de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.
Als desafiaments globals d’aquest inici de segle encara cal afegir-hi el que planteja un nou avenç tecnològic que, com ha passat històricament amb les grans innovacions –el rellotge o la màquina de vapor, per posar exemples equivalents–, ha provocat una veritable revolució de les formes de vida. Parlo de les xarxes socials que internet i els telèfons intel·ligents han posat al nostre abast de manera accelerada. Per dir-ho com Lewis Mumford al clàssic Technics and civilisation (1943), són canvis revolucionaris que trasbalsen l’antic estadi civilitzatori.
Parlem, doncs, de desafiaments globals que es plantegen en totes les societats avançades. Però a Catalunya, a més, el debat sobiranista ha fet reaparèixer la vella preocupació candeliana sobre la unitat del poble –de la nació–, ara per una hipotètica fractura social denunciada pels mateixos que han fet mans i mànigues per provocar-la. La retòrica de la fractura social ha estat tan arnada com esbiaixada, i necessitava aproximacions rigoroses com la que en fa l’informe esmentat o com la de l’enquesta de l'Institut Català Internacional per la Pau sobre convivència i polarització a Catalunya.
En la mesura que la noció de cohesió social es planteja dimensions molt diverses de la realitat social, els canvis i els balanços són complexos, amb progressos i reculades notables. El resultat depèn de si parlem de desigualtats econòmiques, de la confiança social i la legitimitat de les institucions democràtiques, o del capital social com a mecanisme de vinculació i pertinença, dimensions que no solen anar totes en la mateixa direcció.
Així, si ens referim al capital social, el balanç globalment positiu ha permès donar una resposta prou positiva a la pandèmia. Imaginem què haurien estat els confinaments només fa deu anys sense les recents possibilitats de comunicació amb banda ampla. I hem d’esmentar les generoses iniciatives solidàries d’empreses i particulars davant les necessitats sobrevingudes del sistema sanitari i educatiu. Per no parlar del paper del tercer sector, amb Creu Roja, el Banc d’Aliments o, entre d'altres, la resposta de Càritas a la pandèmia que ha atès un 63% més de persones, ha doblat les ajudes rebudes i ha comptat amb 625 nous voluntaris. La cohesió social de partida, doncs, ha estat un coixí de primer ordre per atendre la devastació econòmica que, alhora, l’està posant a prova.
D’altra banda, pel que fa a la suposada fractura social a Catalunya, queda desmentida per les dades disponibles. S’ha confós polarització política o mediàtica amb fractura social. L’Informe sobre la cohesió social mostra que des de 2006 el nivell de confiança social ha pujat més de 10 punts. I segons l’enquesta de l’ICIP, la convivència es valora en un 7,1 i la confiança social és superior a la mitjana europea i espanyola, amb un 5,9 sobre 10.
En tot cas, caldria que les greus ferides que obre en la cohesió la devastació econòmica no ens amaguessin la capacitat de resiliència que proporciona la cohesió social i política. Ni apocalipsi, ni condescendència.
