Salut sexual? Ens caldrà bastant més que una Marató
Ben segur que La Marató d’enguany serà un espectacle que posarà el focus en un tema tan poc habitual com essencial: la salut sexual i reproductiva. Veurem gent experta i ciutadania parlant d’educació sexual, de la importància de cuidar-nos, de patologies diverses, també de drets... Del tot imprescindible. ¿Però actualment l’atenció bàsica a la salut sexual i reproductiva de la població està ben garantida a Catalunya? I posarà la Marató el focus en aquest tema?
Al nostre país l’atenció en aquest àmbit es va bastir a partir de la feina i valentia de moltes dones i professionals que van impulsar els primers centres de planificació familiar, els planning. Als albors de la democràcia, i amb la mirada a experiències d’altres països com França, van aconseguir articular serveis de proximitat i amb filosofia pròpia que acompanyaven les dones en el redescobriment dels seus cossos i sexualitats. Amb els anys, aquests serveis van ser integrats i expandits ja com a xarxa pública primer dins el Programa d’Atenció a la Dona (PAD) i ja, més recentment, al que coneixem com els ASSIR, els centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva. Un desplegament poderós que va permetre fer un salt de qualitat enorme en l’atenció de la ciutadania. Sens dubte no podem imaginar l’atenció en aquest àmbit sense dimensionar la importància d’aquests dispositius i professionals que hi treballen actualment: llevadores, ginecòlogues i personal administratiu, principalment. Però, ai las!, ni els ASSIR ni els seus professionals són aliens a les tensions, precarietats i dificultats que viu l’atenció primària a Catalunya.
Des del col·lectiu de llevadores fa temps que assenyalen que no hi ha prou professionals ni un relleu suficient, i que a Catalunya hi ha 17 llevadores per cada 100.000 dones mentre que a Espanya la ràtio és de 31 i a la UE de gairebé 70. Tampoc anem sobrades de professionals de ginecologia al sistema. D’altra banda, un problema que també afecta disciplines com pediatria o anestesiologia, entre d’altres. I quan les ginecòlogues joves, les acabades de formar, s’estimen més acceptar ofertes dels hospitals per raons diverses –marc hospitalocèntric, millors condicions de treball, possibilitats formatives...–, doncs anem malament.
I si li afegim la variable territorial? Doncs tenim territoris amb una escassetat de professionals en l’atenció de la salut sexual i reproductiva enorme i amb un dèficit assistencial greu. O com ens ho fem quan una ginecòloga, que només va un dia a la setmana a un servei per passar consulta, està de baixa o fent formació?
Les usuàries dels ASSIR, com les dels CAP, són les que pateixen –patim– el problema de la demora en l’atenció d’allò que no es considera “urgent”. Però que no sigui urgent no vol dir que el seu endarreriment no comporti conseqüències greus: espera per col·locar un DIU i evitar un embaràs no desitjat, espera per atendre una petició d’interrupció d’embaràs, espera per fer una citologia programada o espera per fer un cribratge d’ITS.
I és important que siguem conscients que l’afectació en l’atenció de la població suposa una vulneració en els drets sexuals i reproductius, perquè no garantim l’accés als serveis.
Aquesta enorme tensió del sistema sanitari públic, que afecta directament els ASSIR, ens agafa en un moment en què encara tenim reptes notables sobre la taula per garantir l’atenció en salut sexual. Els ASSIR centren l’atenció majoritàriament en l'àmbit reproductiu i, per tant, en una població determinada: dones en edat reproductiva. Actualment, gran part de la població se sent òrfena de serveis assistencials en salut sexual que responguin a les seves necessitats, població com l’adolescent i jove, les dones després de la menopausa, persones amb discapacitats o els mateixos homes, entre d’altres. Potser l’atenció primària, com a porta del sistema i garant de l’atenció longitudinal en totes les etapes vitals, hauria de jugar un paper més important en l’atenció de la salut sexual de la mà i en coordinació dels ASSIR. Però, vaja, els CAP tampoc estan per tirar coets...
Disposem de professionals molt potents i activistes al sistema –sort d’això–, però si no en tenim prou i treballen en condicions precàries, el que puguem construir per una banda ho estarem perdent per una altra. I malauradament això no s’arregla ni amb una ni amb cent Maratons.