De gestió n’hi ha de bona, de regular i de dolenta, al marge de la titularitat pública o privada del que és gestionat. Cada forma resulta la més adequada i eficient en funció de la finalitat del que s’ha de gestionar. L’empresa privada, la lliure iniciativa, té avantatges claríssims de cara a produir de manera eficient, fent els millors productes i serveis als preus més baixos possibles, perquè es minimitzen els costos per ser competitius, fet que, combinat amb els millors productes, pot assegurar l’èxit en el mercat. Buscar marge i assolir bons resultats econòmics requereix organització adequada, estímuls, implicació motivadora dels treballadors i flexibilitat en la presa de decisions. En últim terme, són els resultats econòmics els que proporcionen la bondat del funcionament tenint en compte que s’opera en el marc de productes mercantils, que es poden comprar o no, i no es tracta de serveis públics bàsics. Pretendre fer això en l'àmbit públic i l'organització funcionarial ja es veu clar que no seria la millor opció. Més costós, menys eficient, mals resultats... Una altra cosa són els serveis públics fonamentals, els quals han de tenir costos sostenibles per a l’erari públic, però la funció dels quals no és fer productes de baix cost, donar mal servei, abaratir costos que anirien en detriment del mateix servei... Aquí el sistema privat s'ajusta poc. Es tracta de finançament públic i això és poc adequat en un sistema en el qual s’han de fer marges empresarials i repartir dividends, ni que sigui de manera indirecta i encoberta. Cal, a més, un sistema de transparència en la contractació, un rendiment de comptes que casa malament amb la gestió privada. Hi ha qui creu que tot hauria de fer-se amb gestió privada, perquè se li suposa equivocadament una millor gestió. Per a algunes coses sí, però per a altres, no. Tot depèn de la finalitat del que s’administra. També hi ha qui creu que tot hauria de ser de propietat i gestió pública. Per a produir productes de consum s’ha demostrat que és una manera molt poc eficaç. Hauria de tenir naturalesa pública tot allò que no ha de ser remuneratiu.
A les administracions, a banda de garantir el caràcter comú i universal dels serveis públics, els pertoca proporcionar recursos i assegurar, justament, el seu caràcter públic, no per ideologia, sinó per ser més garantista, eficient i transparent. Hi ha formes intermèdies com la concertació, important en l’ensenyament, donat l’element ideològic i religiós d’algunes ofertes que prefereixen els pares, però també en l’àmbit de la salut, en fórmules diverses on excel·leix el sistema anomenat de provisió de serveis. Aquí es dona un important debat que, tot i semblar nominalista, té força més profunditat, efectes i interessos. Hi conflueix la insuficiència de recursos públics per destinar a un sector de la salut que cada vegada en demana més, amb les pretensions dels que practiquen el negoci privat amb la salut que intenten de manera continuada parasitar i controlar el que, en termes privats, és un gran negoci. La dialèctica entre falta de recursos i pretensions privatitzadores fa temps que es produeix. Durant anys, i després que aquest servei públic sortís malparat de la crisi econòmica de 2008, els esforços privatitzadors de l’administració convergent van ser grans. El lobi sanitari privat va estar d’enhorabona i va aconseguir fixar moltes fitxes en hospitals i altres serveis, en detriment d’una atenció suficient i encara més de les condicions i salaris dels treballadors sanitaris. La covid va posar en evidència les costures del sistema. Caràcter imprescindible, activitat mal dotada, personal en situació de burnout, falta de col·laboració de la sanitat privada i, alguns, aprofitant per fer negoci a càrrec de l’erari públic. Tothom va fer grans declaracions en suport al sistema públic i els seus treballadors, però l’oblit es va imposar molt ràpidament.
Segurament, brandem orgullosos el fet de tenir un bon sistema de salut, en comparació amb altres països, però el seu deteriorament els darrers anys és evident. Tenim una medicina hospitalària d’alta complexitat que funciona de meravella, però és molt millorable l’atenció primària i les urgències, bàsicament per falta de personal i dels recursos imprescindibles, i amb temps d’espera són molt llargs. El dèficit anual de dotació, a Catalunya, és com a mínim dels 3.000 milions. Però en fan falta molts més per a una medicina cada vegada més tecnològica i amb demanda creixent, perquè ens agrada envellir. Mantenir un sistema en males condicions i pèssima remuneració no és un bon sistema. Multitud de titulats marxen cada any a Europa perquè aquí els salaris no són mínimament competitius. El caràcter pseudoprivat d’una bona part de l’atenció, no ajuda. Per aquí se’n van molts recursos que no actuen com a servei ni salaris dels professionals. La salut, no hauria de ser, de cap manera un negoci. De fet, resulta molt inapropiat que ho sigui. No serveix excusar-se en què el que cal és que “els músics toquin”. Aquí el catxet, la xarxa d’interessos, el que provoca és una devaluació de la naturalesa i del nivell de servei públic.
