Salut mental: i si posem les llargues?
Darrerament s’ha escrit i parlat a bastament sobre salut mental. Avui volem posar sobre la taula el que entenem que cal fer com a societat per millorar la salut mental de tots els ciutadans.
La primera idea és que el problema és gros. La segona, que partim d’una situació força difícil. La tercera, que cal fugir de solucions senzilles, ràpides i fàcils. La quarta, que té solució si hi ha lideratge i voluntat del conjunt de la societat de resoldre’l.
Anem a pams.
Els conflictes derivats d’una mala salut mental, històricament i encara avui menystinguts, suposen un gran problema per a la societat. Això és veritat tant per als casos greus, tradicionalment anomenats trastorns mentals severs, com per als més lleus. Algunes dades ens ajuden a posar-ho en el seu just context. L’OMS estima que 1 de cada 4 persones patirà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. La salut mental és la primera problemàtica de salut com a causant de mort i de discapacitats per davant de malalties vinculades al cor o al càncer. No és gaire sabut que les persones amb problemes de salut mental greus tenen 15 anys menys d’esperança de vida, o que la salut mental és la causa que hi ha al darrere de la major part de morts per suïcidi o de les persones sense sostre. Per posar-ho en termes econòmics s’estima que els costos totals derivats de les patologies associades a la salut mental suposen entre el 3% i el 4% del PIB.
Anem pel segon punt. Per què partim d’una situació difícil? Doncs perquè com a societat fa molt poc que hi treballem. Fins fa unes dècades els problemes de salut mental només es tractaven en els anomenats manicomis. No és fins a finals dels 80 que la salut mental s’incorpora a la sanitat pública i fins fa tot just un parell de dècades que apareixen els primers serveis socials o d’integració laboral adreçats a aquestes malalties. A tot això cal afegir-hi el greu estigma que envolta la salut mental i que fa que el problema no es visualitzi, que no hi hagi un lobi potent ni famosos que defensin els drets del col·lectiu i que, per tant, els diferents governs no hagin posat sobre la taula solucions proporcionals a la gravetat del problema. A més a més, l’estigma provoca també que les persones afectades o el seu entorn familiar no demanin ajuda sempre que les necessiten, la qual cosa en dificulta la detecció precoç i el tractament.
Anem pel tercer. No és senzill abordar d’una manera adequada la complexitat de la salut mental. Més enllà de l’evident manca de recursos, es necessita, més que en cap altra àrea de la salut, una atenció integral i una coordinació adequada entre els diferents àmbits de la vida (social, laboral, educatiu, etc.). La salut mental dels infants i joves, per posar un exemple, no podem pensar que la resoldrem només des de la família, l’escola, els serveis socials adreçats a la infància o els sanitaris. Necessitem que tots aquests entorns treballin de manera coordinada i remant en la mateixa direcció. Necessitem que els professionals d’aquests diferents àmbits es parlin entre ells, comparteixin estratègies d’intervenció i tinguin en compte i capacitin la família com a pilar fonamental del procés de recuperació de la qualitat de vida de tot el nucli familiar. I això, tots ho sabem, no és fàcil.
Finalment en aquest quart punt volem reflexionar sobre les vies de solució. El primer que es necessita és voluntat política i de gestió per tractar equitativament la salut física i la mental. La falta de recursos que encara avui patim en àmbits de la salut mental (sanitaris, socials i laborals) és inadmissible en la nostra societat per a problemes de salut física o altres discapacitats. D’altra banda, és del tot imprescindible que aquests recursos es coordinin de manera integral en cada territori. En aquest sentit, celebrem que el Govern hagi posat en marxa el Pla Integral de Salut Mental, una vella reivindicació del sector des de fa dècades per coordinar les actuacions dels diferents departaments pel que fa a la salut mental i que marca la línia de treball a seguir. Necessitarem un gran lideratge, no només en la definició d’aquest model integral i territorial sinó, sobretot, en la seva implantació. Necessitem lideratge per traspassar recursos entre departaments, per potenciar la prevenció i la promoció, per modificar els sistemes de pagament, les estructures de coordinació territorials entre departaments i proveïdors, els sistemes d’informació o la transparència en la qualitat de l’assistència en cada territori. En definitiva, un projecte complex que només es pot abordar des d’un lideratge ferm i decidit.
Convidem, per tant, el conjunt de la societat a reflexionar sobre com abordem aquest problema en un context en què la pressió sobre la nostra salut mental serà cada vegada més gran. La globalització, el ritme de vida en constant acceleració, el model de família i tants altres canvis són factors que probablement faran que encara augmenti més.
Podem seguir parlant de salut mental només quan es produeixen fets puntuals i desgraciats o podem començar a parlar-ne més sovint per mirar de buscar solucions. Està en joc la nostra qualitat de vida. ¿I si posem les llargues en salut mental?