Lluitar per mantenir el seny

El 42% dels espanyols tenen problemes per dormir i la meitat diuen que se senten cansats. Molts han tingut por de morir durant aquest últim any, segons l'últim baròmetre de CIS, i els intents de suïcidi augmenten. Però no calen enquestes, n'hi ha prou mirant al nostre voltant: molta gent propera se sent malament, deprimida o ansiosa pel futur, amb por de perdre la feina, o la casa. Diuen que la següent onada serà la de la salut mental i, segons l'OMS, aquesta serà la principal causa de discapacitat al món el 2030.

Les limitacions a la mobilitat han transformat les nostres vides. Per a molts, després de treballar només queda casa nostra, de vegades, una casa buida. Aquests dies ens debatem entre no veure gent estimada o assumir el risc, entre abraçar la família o amics o respectar la distància de seguretat. Tot és més difícil. I n'hi ha que no han pogut acomiadar-se dels seus, hi ha amics que no hem pogut enterrar.

Un cop més la pandèmia ha accelerat una dinàmica preexistent, l'ha fet esclatar. Espanya ja era, al costat de Portugal, el país de la Unió Europea on més ansiolítics i sedants es consumien, en part com a conseqüència de la crisi del 2008. Diguem que abans de la pandèmia tampoc estàvem ballant a les cantonades. Aquesta situació, a més, impacta en un sistema sanitari en què la salut mental està completament arraconada.

Més País ha demanat més psicòlegs i psiquiatres. Sens dubte això és important, però no suficient. Si diem que la salut física està completament travessada pels condicionants socioeconòmics, la mental encara més. Els problemes que causen la precarietat, la falta de feina o habitatge o les mancances de tot tipus no se solucionen amb més psicòlegs o més ansiolítics. El psiquiatre Guillermo Rendueles diu que de vegades el que la gent necessita per estar bé simplement és una bona feina o unes relacions socials o de parella satisfactòries. Aquest és l'enfocament de què parteix la salut comunitària.

Des d'aquesta concepció, metges com Carmen San José, coautora de Transformando el sufrimiento en lucha (Sylone, 2020), diuen que estem davant d'un problema de model sanitari. D'una banda, en la majoria de serveis de salut s'ha privilegiat l'atenció hospitalària per davant de l'atenció primària o a la salut mental. És a dir, s'ha orientat la política sanitària a allò que podia oferir més rendibilitat. Les retallades i les privatitzacions també han tingut el seu impacte i han fet escalar les llistes d'espera.

Al llibre s'explica que l'atenció a la salut mental, com la primària, ha estat dels aspectes més abandonats, en favor d'una concepció productivista que es basa en hospitals, medicaments i tecnologia. Uns dels pacients que més han patit aquest model són els que tenen trastorns mentals crònics les famílies dels quals depenen de recursos socials insuficients. Aquests recursos –residències, tallers, ajuts econòmics ...– solen dependre de les conselleries socials, no de les sanitàries, i estan repartits en diferents nivells de l'administració que no es coordinen entre si. La privatització també ha augmentat aquesta fragmentació, que impedeix una atenció més global.

És a dir, calen més recursos, més psicòlegs a l'atenció primària, però també un redisseny del sistema que pensi més enllà dels despatxos, que compti amb la participació dels professionals, però també de les mateixes persones que reben l'atenció. Aquesta seria una bona manera de contribuir a acabar amb l'estigma que pateixen les persones amb problemes mentals, veus que mai escoltem. El model de salut comunitària reclama, doncs, una salut integrada a la primària que pugui treballar amb els col·lectius de l'entorn i en què s'incloguin recursos socials. La prevenció i l'atenció primerenca estarien en primer pla i l'hospital seria l'últim recurs.

Perquè això sigui possible, hi ha d'haver una forta aposta per recuperar i democratitzar la sanitat pública. No obstant això, els abonats a la sanitat privada han augmentat considerablement aquest últim any. Quan la classe mitjana abandona el que és públic, ja sabem el que passa: es degrada progressivament. Hi ha massa interessos econòmics pressionant perquè sigui així.

Avui estem malament. Per estar millor és imprescindible millorar l'atenció i això no passarà sense lluites que ho facin possible. Lluitar, de fet, és una manera de mantenir el seny en aquests temps convulsos.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga