Salut mental, la gran factura de la postpandèmia

Ja fa un any que centenars de milers de persones a nivell mundial estan patint pèrdues molt importants i canvis en la manera de viure provocats per la pandèmia del covid-19. Mirar enrere produeix un terrible vertigen davant els efectes devastadors produïts pel coronavirus. De cop, la incredulitat, la impotència, el xoc emocional i l’impacte produït per aquestes pèrdues ens han fet prendre consciència de la nostra vulnerabilitat, i això ens ha provocat uns efectes psicològics que ens acompanyaran durant molts anys, potser tot el temps que ens quedi de vida.

Pèrdua dels que estimem, bona part d’una generació, els nostres grans, familiars o amics que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides. Pèrdues que, en alguns casos, també són de salut pels efectes sostinguts de la malaltia. Pèrdua de la feina o del negoci. Pèrdua de la qualitat de vida, de la nostra llibertat i capacitat de decidir què volem fer, on volem anar i amb qui, amb imposicions, restriccions i vides condicionades. Totes aquestes pèrdues es tradueixen en processos de dol difícils d’assumir i elaborar. En la majoria dels casos no podem fer res més que protegir-nos i resignar-nos, i així es complica i retarda l’elaboració de la pèrdua a través del dol. La resiliència de cadascú enfortirà la capacitat d’adaptació i d’afrontament davant una situació que vam creure que passaria ràpid, però que ja fa un any que perdura.

El col·lectiu sanitari és un dels més afectats a nivell psicològic, com demostren els estudis realitzats per la Fundació Galatea i l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). La pressió assistencial, la convivència amb el patiment, la por i la solitud que s’ha viscut en els centres hospitalaris i les residències geriàtriques està passant una gran factura als professionals de la salut.

L’angoixa per una situació de contagi massiu, desconegut, descontrolat i mortal ha afectat de ple un sector professional minvat de recursos des de les retallades sanitàries i amb unes condicions laborals en molts casos precàries. Amb tot, l’assumpció de la responsabilitat ha estat absoluta des del primer moment.

La font de les inquietuds és múltiple: por per la pròpia salut i la dels familiars i companys; por per la manca d’equips de protecció; por pel desconeixement; patiment per l’atenció als familiars dels malalts; indignació pels canvis constants de protocols... Un camp de cultiu per al desgast emocional i l’estrès que ha pres forma de trastorn psicològic (especialment ansietat i depressió) entre el personal sanitari.

“Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”. Un any després, no hem despertat del malson. La vacunació avança, els resultats són positius, però encara no veiem el final i els professionals han sobrepassat els seus límits. Mentre la societat ha manifestat la seva comprensió i el seu reconeixement per l’esforç dels treballadors dels serveis públics de salut, el reconeixement laboral no ha estat en cap cas equiparable.

La psicologia social de les organitzacions entén el reconeixement i la recompensa com a elements fonamentals per al desenvolupament d’un treball saludable. Les empreses sanitàries, per descomptat, no queden al marge i l’administració, en aquest sentit, no ha estat a l’altura de les circumstàncies. I és que els sanitaris, abans de l’emergència sanitària, ja havien patit el sotrac provocat per la pandèmia de retallades i l’empitjorament de les condicions laborals.

En un context com l’actual, el reconeixement laboral -a través de millores de les condicions, com han fet països del nostre entorn- hauria produït confiança i benestar. Fer sentir bé els treballadors és la base per generar una empresa amb un clima motivador que estimuli el desenvolupament i el compromís professional.

Però l’administració sap que els professionals sanitaris, tot i la manca de benestar en el seu àmbit de treball, es dediquen en cos i ànima a ajudar i cuidar. La vocació i l’entrega no és moneda de canvi a l’hora d’atendre persones que pateixen.

Tanmateix, aquest plantejament purament empresarial del sistema públic de salut no hauria de tenir continuïtat després de la pandèmia. Hem vist les seves deficiències i no volem ni podem mantenir-les. Volem un nou sistema, preparat i digne per als pacients i per als professionals.

Empatia, sensibilitat i una organització que situï les persones en el centre. La responsabilitat, la vocació i el compromís estan garantits pels professionals. La correcta planificació, els recursos suficients i la gestió adequada haurien d’estar-ho per part de les administracions públiques. I n’hi ha prou amb un exemple. Tenim sobre la taula un problema de salut mental que haurem d’afrontar amb una ràtio de psicòlegs en la sanitat pública que, el 2018, era de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades més baixa que la mitjana europea, que aleshores era de 18. Ens aniria bé que les solucions arribessin abans dels desastres.