Salut: de l’evidència a les noves tecnologies

Si hi ha un sector en què la tecnologia estigui redefinint les regles del joc, és el sector de la salut. El desenvolupament exponencial de tecnologies com la genòmica, la nanotecnologia, la robòtica o la intel·ligència artificial ha coincidit amb una necessitat creixent de canvi de model d’uns sistemes de salut sota pressió, tant per l’envelliment de la població com per la dificultat de mantenir els estàndards que coneixem de l’estat del benestar.

La seqüenciació del genoma humà va resoldre’s l’any 2003, després de 13 anys d’esforç col·lectiu de recerca i 3.000 milions de pressupost, obrint la porta a la medicina personalitzada. Avui, encara no quinze anys més tard, el descobriment d’una nova tècnica que permet editar l’ADN (identificar, tallar i reposar trossos escollits), el CRISPR, té el potencial de reimaginar la genòmica tal com la coneixíem.

Sensors que mesuren els nostres hàbits esportius, el nostre ritme cardíac, la qualitat del son o el nivell d’estrès. Empreses que per menys de 140 euros ens ofereixen seqüenciar el genoma i informar-nos amb precisió de la nostra potencial predisposició cap a aquesta o aquella malaltia. Impressores 3D que són capaces de reproduir òrgans funcionals, exoesquelets que retornen l’autonomia de moviment a lesionats medul·lars, o ordinadors com el Watson (IBM), capaços de processar més de 200 milions de pàgines en tres segons, aprendre de la informació emmagatzemada i emetre recomanacions sobre la pràctica clínica adequada.

En un futur no gens llunyà, molts d’aquests sensors seran part del nostre cos, adossats, empassats o implantats, en el més pur concepte de cíborgs. Augmentaran les nostres capacitats cognitives i de memòria i ens permetran una connectivitat mai somniada. El principi de medicina personalitzada s’ampliarà del tractament a la predicció -les dades que tindrem emmagatzemades ens permetran correlacionar una signatura genètica amb la predisposició a malalties- i a la prevenció -canvi d’hàbits que podrem monitoritzar i compartir.

A aquest desenvolupament exponencial de la tecnologia hem de sumar-hi les tendències socials lligades a les noves generacions i el paper que la tecnologia té en el seu dia a dia. La informació que ens descriu i ens defineix avui pot ser compartida, exposada, consultada i contrastada en qüestió de segons arreu del món mitjançant el mòbil. I aquesta informació no és només on hem sopat, amb qui hem estat o on hem passat el cap de setmana, sinó que cada vegada més tenim mecanismes que ens permeten recollir dades sobre el nostre estat de salut o la nostra activitat física.

Uns 42 milions de persones tenen aplicacions mòbils en l’àmbit de la salut a Europa (gairebé un 10% de la població) i més de la meitat fan servir sensors mòbils ( wearables ) per controlar-la. El seu ús ha crescut exponencialment, un 130% els darrers anys.

Les revolucions tecnològiques solen arribar abans que els canvis socials, legals i estructurals que les han d’acompanyar, i aquest cas no és una excepció. Pensem per un moment en les implicacions ètiques que se’n deriven. La meva asseguradora potser no em vol renovar la pòlissa si sap que tinc una predisposició a una malaltia crònica, per exemple. Potencials conflictes en l’àmbit de la responsabilitat, la llibertat a l’hora de la presa de decisions o la manca de seguretat no són difícils d’imaginar.

Les implicacions sobre com s’estructuren els sistemes de salut tampoc no són menors. Si un hospital cobra pel nombre de visites presencials que fa, no estarà incentivat a relacionar-se a distància amb els seus pacients crònics, tot i que això disminueixi dràsticament el cost al cap de l’any. En canvi, un model on es remunerés l’hospital pel valor final que rep el pacient afavoriria la introducció de mecanismes que n’incrementessin l’eficiència.

La formació dels metges haurà de preveure tots aquests nous escenaris, i incloure la instrucció en habilitats digitals i tecnològiques. El desenvolupament tecnològic prendrà terreny a la medicina basada en l’evidència. Caldran equips multidisciplinaris, que compartiran tasques i responsabilitats. De fet, la mateixa tecnologia facilitarà aquest aprenentatge, el seu abast i el canvi de paradigma.

Finalment, cal evitar el risc que els avenços tecnològics generin desequilibris en l’accés a l’estat del benestar. Hi tindrà molt a veure la rapidesa a l’hora d’integrar-se en els sistemes públics de salut. Tenim a favor que el seu cost decreix a la mateixa velocitat que la tecnologia avança.