Estrenar l’any demana un article sobre un gran tema del nostre temps. Coincideixo amb Josep Ramoneda (ARA, dimarts passat) que la salut precària de la democràcia n’és un.
El més profundament inquietant no són els cops d’estat de governants que han perdut les eleccions (Bielorússia) ni les democràcies destruïdes per imposició exterior (Hong Kong). Ho és que la democràcia es debiliti tot comptant amb un assentiment de la població, ja sigui expressant-se passivament (la Xina) o, com a Rússia o Turquia, en processos que han inclòs eleccions, per bé que imperfectes. Ho és encara més que en democràcies que consideràvem consolidades i irreversibles sorgeixin moviments polítics hostils als seus principis i amb atractiu electoral. Per sobre de tot tenim la terrible incògnita dels EUA. L’intent matusser de Trump ara fa un any va ser decisivament derrotat per la força de la democràcia americana. Però s’està veient que Trump no fou una aberració. Un trumpisme més sofisticat -ja m’enteneu- no és una perspectiva de futur impossible. Pensar-hi fa perdre la son.
A Europa el virus el tenim, i governa a Polònia i Hongria. No hi som immunes. Però la situació no és tan crítica com ho pot ser als EUA. En el món, Europa és encara una fortalesa de la democràcia. Les eleccions més recents, especialment l’alemanya, han anat bé. Les perspectives a França i Itàlia són bones. Ni Macron ni Pécresse amenacen la democràcia, ans al contrari. Ara que s’ha arribat al punt en què Polònia i Hongria qüestionen la preeminència de la llei europea -posició a la qual fa una setmana s’ha sumat el TC de Romania-, la UE està reaccionant amb més fermesa. Pot disciplinar amb l’instrument econòmic. Hi ajuda que els estats de l’antiga URSS no tindran mai la temptació d’abandonar una UE que és un escut enfront de Rússia. Per a mi la incògnita és si la pressió de la UE mobilitzarà els ciutadans a favor de l’oposició o dels governs. Esperem que sigui la primera opció.
A Espanya l’amenaça a la democràcia la representa Vox, amb una influència política que supera el seu pes electoral.
Preguntem-nos: ¿Vox va camí d’esdevenir un agent totalment normalitzat del nostre escenari polític? ¿Un que pugui ser decisiu per a la formació del govern central?
La resposta vindrà en primera instància del vot. Si a les eleccions generals del 2023 es reprodueix la majoria actual, el més probable és que es repeteixi la fórmula actual de govern. És el que el PP es mereix, i el que ens convé, si continua basant el seu atractiu electoral en l’exaltació nacionalista. Però què hem d’esperar si hi ha una majoria PP-Vox? Doncs dependrà de l’actitud del PP. També, secundàriament, de la del PSOE.
El panorama a la dreta s’està simplificant. La desaparició de Ciutadans la celebraré. Seria bo per a Espanya que hi hagués un partit de centre i modern. Però ja s’ha vist que la pretensió de vestir-se així d’un partit nascut per liquidar la diferència catalana i basca ha estat, pel bé de tots, perdedora. L’any 2022 ens anirà clarificant com el PP es veu a si mateix en relació a Vox. En aquests moments domina una política d’aproximació que és de fet una opa sobre el seu electorat. Probablement no funcionarà. També cal dir que el PP no és homogeni. Feijóo o Almeida no són Ayuso o Álvarez de Toledo. Si el PP fa majoria amb Vox tindrà dues opcions: governar amb Vox, en coalició o per la via del suport parlamentari, o invitar el PSOE a una gran coalició. La segona opció ara sembla improbable. També dependrà dels escons respectius (si el PP en té menys no passarà). Però acabem de veure a l’Ajuntament de Madrid com el PP ha preferit aprovar pressupostos amb vots d’esquerra que fer-ho amb Vox. Poc significatiu ara, però potser un indicador de situacions que es poden repetir en el futur. En política, el que pot passar pot acabar passant.
En el cas d’una majoria PP-Vox en què el PSOE tingui més diputats que Vox, però menys que el PP, també serà molt rellevant la posició d’un PSOE que podria estar temptat a accentuar la polarització i empènyer el PP cap a l’aliança amb Vox. Pel bé de tots hauríem de desitjar que el PSOE optés, si el PP ho fa, per la gran coalició, entrant al govern o no. L’objectiu primordial del PSOE, i ho hauria de ser també del PP, és mantenir Vox fora de les majories parlamentàries. És la fórmula alemanya i el PSOE farà bé de tenir present que els governs de coalició sota presidència democristiana no han desgastat el socialisme alemany: Scholz, el successor de Merkel, és socialdemòcrata.
