L’any 1994 es va estrenar Art, de Yasmina Reza, en un teatre dels Camps Elisis de París. L’obra va tenir un èxit fulgurant i va començar a córrer pel món. Traduïda a 35 idiomes, és la peça de teatre francès contemporani més representada en els darrers trenta anys. Jo l’he vist dues vegades, al Tívoli de Barcelona (en català, amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, i en castellà, amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez).
A l’obra, Serge, un dermatòleg que ha fet calés i és amant de l'art modern, compra un quadre per 200.000 francs (30.000 euros d’avui). Estufat i envanit, es precipita a mostrar-lo al seu amic Marc. Aquest, quan veu l’obra, té dues reaccions simultànies: es fa un tip de riure i s’indigna: es tracta d’una tela de 1,60x1,20 metres, pintada de blanc i, si t’hi fixes bé, amb unes fines línies transversals, blanques també i quasi imperceptibles. Per a Serge, és una obra mestra, una bona inversió; per a Marc, una presa de pèl, "una merda".
L’èxit planetari d’Art va tenir dues causes. D’antuvi, el fet que l’obra és enginyosa i fa riure molt. Però també hi ha el fet que parla d’un tema que ens capfica, intriga i inquieta a molts. Parla de la nostra relació insatisfactòria i irresolta, sovint problemàtica, amb l’art contemporani. Tal vegada entre alguns dels assistents als darrers actes institucionals al Saló de Sant Jordi de la Generalitat s’han produït, de manera més discreta i moderada, les mateixes perplexitats i reaccions dels personatges de l’obra de Yasmina Reza. Al Saló (en el passat una capella), els conservadors han retirat dignament la parafernàlia pictòrica nacionalcatòlica que hi havia des de fa un segle ("Por Dios y por España, un alma sola, un solo corazón", constava a la cúpula), i han restaurat l’estuc original de les parets, de color blanc, que ha aguantat bé el pas dels segles.
Això no obstant, resulta paradoxal que, en un temps en què la política esdevé cada vegada més un afer d’imatge, estil i espectacle, les pintures primoriveristes retirades del Saló de Sant Jordi no hagin pogut ser substituïdes per altra cosa que per panys de paret blancs i llisos que donen a aquell espai un aire ambigu i imprecís, mig monacal, mig de magatzem buit. El poder polític, avui tan centrat en el packaging, el disseny, la publicitat, no pot encarregar que es pintin uns murals, com ho feien sense embuts en el passat, amb tries antagòniques, Prat de la Riba o el comte de Montseny. És significatiu que l’estudi d’arquitectura que endegà el projecte de restauració fes la proposta d’un revestiment de feltre clar, "per si en un futur es vol dotar el saló d’una altra decoració artística". Qui gosaria avui fer l’encàrrec de cobrir amb noves pintures els panys de paret del Saló Sant Jordi? Qui les pintaria?
A Catalunya, l’excel·lència en les arts, especialment en arquitectura i pintura, ha estat un gran vector d’identitat nacional. Però avui sembla com si la pintura s’hagués quedat en blanc. No és un fenomen exclusiu de Catalunya, que consti: és universal. Vivim una època extremadament estetitzada, però l’obra d’art, en tant que creació individual i distintiva que pugui concitar simultàniament la valoració de crítics i entesos i l’emoció pública, és cada vegada més difícil de trobar (amb excepcions, com l’art de carrer: Banksy, per exemple).
Fent, de la necessitat, virtut, s’ha dit que amb els murs blancs del Saló de Sant Jordi es restaurava l’austera elegància de l’arquitectura de Pere Blai. El dubte és permès: que la capella mostrés a finals del segle XVI aquestes grans superfícies llises, no podem saber-ho; però sí que sabem que els temples catalans d’aleshores, atapeïts d’iconografia, no eren com els d’una Dinamarca luterana. Com la moda del repicat, que ha deixat al descobert les pedres mai vistes abans dels casalots de l’Empordà (una moda que posava molt neguitós a l’Ernest Lluch), la fascinació pel blanc en arquitectura és un fenomen contemporani.
Byung-Chul Han, un filòsof coreà molt llegit a Alemanya i a Catalunya, diu que "la llisor és el fil conductor de la nostra època. Connecta les escultures de Jeff Koons, l'iPhone i la depilació brasilera. Més enllà de la seva dimensió estètica, és el reflex d'un imperatiu social més general. La llisor no fereix, no ofereix resistència. Aspira al like universal. L'objecte llis elimina tota objecció, totes les formes de negativitat s’hi dissipen".
Els murs llisos i blancs del Saló de Sant Jordi ens diuen que avui no existeixen (almenys al món occidental), ni un poder polític capaç de fer prevaldre una obra d’art contemporània, ni un art contemporani capaç de concitar, sense problemes i a la vegada, afecte del públic, valoració experta i suport institucional. El Saló Sant Jordi de blanc és una fórmula de compromís, l’única possibilitat d’acord estètic del nostre temps, i també el símbol d’un nou cicle de la política catalana. Sembla fer seves les paraules de Claude Lefort: "La democràcia és l'adveniment del poder com a lloc buit. Cap individu, cap grup pot ser-hi consubstancial. Els que exerceixen l'autoritat política del moment són ara simples governants. No s’apropien del poder ni se’l fan seu".
