Un jove de 24 anys, que no ha conegut en vida l’imam Khomeini, ha estat capaç d’atemptar contra la vida de l’escriptor Salman Rushdie seguint la fàtua llançada pel líder xiïta fa trenta-tres anys. De ben segur que, interrogat per les raons que l’han portat a cometre aquesta acció, deu haver respost –com la resta dels que han intentat assassinar Rushdie anteriorment– que calia reparar l’honor del profeta de l’islam i del conjunt de la comunitat musulmana. Al llarg de la història mai han faltat defensors de l’islam, cosa que explica la pugna secular per l’autoritat religiosa i política en el món musulmà. És en aquest context que calia situar l’èxit que va tenir en el món sunnita la fàtua del xiïta Khomeini l’any 1989, tot just una dècada després del triomf de la Revolució Islàmica a l’Iran, i en la seva permanent disputa amb l’Aràbia Saudita per ocupar el títol de paladí defensor de l’islam. I és el que explica, també avui, no només la vigència de l’edicte (que mai ha estat derogat, i sí incentivat econòmicament), sinó també el fet que hi hagi persones disposades a fer complir la condemna.
Davant del cas Rushdie, cal afirmar sense matisos el principi que no hi ha cap ofensa, a déus o a mortals, que pugui justificar l’ús de la violència. Però dit això, hi ha algunes reflexions que caldria introduir en relació a aquest cas, perquè ha constituït el paradigma en què s’han emmirallat casos posteriors, com el de les caricatures de Jyllands-Posten el 2005, l’atac a Charlie Hebdo el 2015 o l’assassinat de Samuel Paty el 2020.
La polèmica de finals dels 80 del segle passat va ser reconeguda com un dels primers episodis de la globalització recent en el món islàmic, i a nivell de les comunitats musulmanes a Europa Occidental (en especial al Regne Unit) va significar la visualització de les seves primeres reivindicacions públiques. Els musulmans britànics volien prohibir la publicació del llibre de Rushdie, apel·lant a la llei de blasfèmia que era vigent en l’ordenament jurídic britànic, i que només s’aplicava a cristians i jueus. No van aconseguir ni una cosa ni l’altra, però sí obtenir més reconeixement en la vida social i política britànica.
En aquell moment, alguns analistes europeus van acceptar les tesis de les ofenses de l’obra de Rushdie respecte a la figura del profeta Muhàmmad, i van donar validesa a l’argument que es tractava d’una obra antimusulmana. Aquesta polèmica acostuma a ser citada com un exemple de la contemporània islamofòbia a Occident. Els versos satànics són presentats com un pamflet antiislam i Rushdie com un autor essencialment islamòfob. Rushdie no encaixaria dins de l’actual cultura de la cancel·lació, i de ben segur que hi hauria veus que plantejarien dubtes en relació a la seva obra literària com a exemple de llibertat d’expressió.
Aquesta cancel·lació vindria a representar la versió actual del delicte de blasfèmia. L’any 1988 la blasfèmia va deixar de ser delicte a Espanya, però es manté dins del Codi Penal el delicte d’escarni, que suposa ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa. La interpretació del que és o no una ofensa sempre serà difícil de determinar. Però en la dictadura de les subjectivitats en la qual estem instal·lats, havent posat els sentiments en el centre de la vida social, ¿com no donar suport a aquells que manifesten sentir-se ofesos i oferir-los alguna alternativa de reparació?
Durant el franquisme, el delicte de blasfèmia actuava com a mecanisme de protecció de la moral única catòlica. En l’actualitat, aquest principi no tindria cap sentit donades les transformacions del fet religiós en les nostres societats secularitzades. Però potser algú podria suggerir que recuperar, en certa manera, la noció de defensa contra la blasfèmia seria un bon instrument per lluitar contra la islamofòbia. Crec que hi ha un error de base en això: la defensa de la dignitat d’un col·lectiu religiós s’ha de propulsar en l’àmbit d’accions polítiques i socials concretes respecte a aquelles situacions que el vulnerabilitzen, i no refugiar-se en arguments que proposin recuperar el vell principi –adaptat als nous temps– de no ficar-se amb les Esglésies. La salvaguarda dels sentiments religiosos ha de ser garantida pels principis civils que condueixen a la llibertat religiosa. No hi guanyem res si es creen reserves espirituals, on no està permesa ni la creació artística ni la paròdia ni la crítica. I encara menys, atorgar legitimitat a aquells que volen castigar els que ofenen.
