Harvey Weinstein també és el meu monstre

The New York TimesHarvey Weinstein era un cinèfil apassionat que assumia riscos, un mecenes del talent cinematogràfic, un pare afectuós i un monstre. Durant anys, va ser el meu monstre.

Aquesta tardor, periodistes que havien arribat al meu nom a través de diverses fonts, entre elles la meva estimada amiga Ashley Judd, es van posar en contacte amb mi per parlar sobre un episodi de la meva vida amb el qual, tot i que fos dolorós, em pensava que havia fet les paus. M’havia rentat el cervell a mi mateixa fins a convèncer-me que ja era cosa del passat i que havia sobreviscut; eludia la responsabilitat de parlar amb l’excusa que ja hi havia prou persones implicades a posar el focus sobre el meu monstre. No considerava que la meva veu fos important i pensava que no suposaria cap diferència.

En realitat, mirava d’estalviar-me el repte d’explicar unes quantes coses als qui estimo: per què quan havia comentat de passada que en Harvey m’havia assetjat com a moltes altres havia exclòs uns quants detalls. I per què tants anys hem tractat amb cordialitat un home que m’havia ferit tan profundament. M’havia enorgullit de la meva capacitat de perdonar, però el sol fet que em fes vergonya descriure els detalls del que havia perdonat feia que em preguntés si aquell capítol de la meva vida havia quedat realment resolt. Quan moltíssimes dones van donar la cara per explicar el que els havia fet en Harvey, vaig haver d’enfrontar-me a la meva covardia i acceptar humilment que la meva història, per important que fos per a mi, no era més que una gota en un oceà de dolor i confusió. Em feia l’efecte que hores d’ara el meu dolor ja no importaria a ningú; potser això era una conseqüència de les moltes vegades que m’havien dit (especialment en Harvey) que no era ningú. A la fi, estem prenent consciència d’un vici que ha estat socialment acceptat i ha insultat i humiliat milions de nenes com jo, perquè en cada dona hi ha una nena. M’inspiren les qui han tingut el valor de parlar, especialment en una societat que va elegir un president a qui més d’una desena de dones han acusat d’assetjament i agressió sexuals i a qui tothom ha sentit afirmar que un home poderós pot fer el que vulgui amb les dones. Bé, doncs ja no.

En els catorze anys en què, amb penes i treballs, vaig passar d’anar a escola a actuar en telenovel·les mexicanes, fer d’extra en unes quantes pel·lícules nord-americanes i, més tard, tenir un parell de cops de sort a Desperado i Només els ximples s’enamoren, Harvey Weinstein es va convertir en el mag d’una nova manera de fer cinema que incorporava contingut original al cinema comercial. D’altra banda, era inimaginable que una actriu mexicana pogués aspirar a fer-se un lloc a Hollywood i, tot i que havia demostrat que s’equivocaven, jo encara no era ningú.

Una de les coses que em va donar la determinació de tirar endavant la meva carrera va ser la història de Frida Kahlo, que, en l’època daurada dels muralistes mexicans pintava petites peces íntimes que tothom menyspreava. Aquella dona tenia el valor d’expressar-se sense fer cas de l’escepticisme. La meva major ambició era explicar la seva història. Retratar la vida d’aquesta artista extraordinària i mostrar la meva terra natal, Mèxic, d’una manera que desmentís els estereotips es va convertir en la meva missió. L’imperi de Weinstein, que aleshores era Miramax, havia esdevingut sinònim de qualitat, sofisticació i assumpció de riscos; un refugi per a artistes complexos i rebels. Era tot el que la Frida representava per a mi i tot el que jo aspirava a ser. Ja m’havia embarcat en el viatge perquè una altra empresa produís la pel·lícula, però vaig lluitar per recuperar-la i portar-la-hi a en Harvey. El coneixia una mica per la meva relació amb el director Robert Rodríguez i la productora Elizabeth Avellán, que llavors era la seva dona, amb qui havia rodat diverses pel·lícules i que m’havien apadrinat. En aquells moments, l’únic que sabia d’en Harvey era que tenia un intel·lecte fora del comú, que era un amic lleial i un home de família. Sabent el que sé ara, em pregunto si no va ser la meva amistat amb ells -i amb Quentin Tarantino i George Clooney- el que em va salvar de ser violada.

Al principi, vam acordar que en Harvey pagaria els drets de la feina que jo ja havia desenvolupat. Com a actriu, cobraria el mínim de l’escala salarial del Sindicat d’Actors de Cinema més un 10%. Com a productora, apareixeria als crèdits amb un càrrec encara per definir, però no cobraria res, cosa que als anys 90 no era tan excepcional com es podria pensar per a una productora dona. També em va exigir que signés un acord segons el qual treballaria en unes quantes pel·lícules més de Miramax, cosa que vaig pensar que em consolidaria en la meva condició d’actriu protagonista.

Tant se me’n donaven els diners, tal era la il·lusió que em feia treballar amb ell i amb aquella empresa. En la meva ingenuïtat, em pensava que el meu somni s’havia fet realitat. Harvey Weinstein havia validat els darrers 14 anys de la meva vida. Havia apostat per mi, que no era ningú. Havia dit “sí”. Jo no sospitava pas que llavors em tocaria a mi dir “no”. No a obrir-li la porta a qualsevol hora de la nit, hotel rere hotel, localització de rodatge rere localització de rodatge, quan es presentava inesperadament, fins i tot en una localització on estàvem rodant una pel·lícula en què ell no participava. No a dutxar-me amb ell. No a deixar que em veiés mentre em dutxava. No a deixar-li fer-me un massatge. No a deixar que un amic seu em fes un massatge despullat. No a deixar que em practiqués sexe oral. No a despullar-me amb una altra dona. No, no, no, no, no... I a cada negativa es desfermava la fúria maquiavèl·lica d’en Harvey.

No crec que hi hagués res que detestés més que la paraula no. L’absurditat de les seves exigències anava des de rebre una trucada enfurismada en plena nit demanant-me que acomiadés el meu representant per haver-s’hi discutit sobre una altra pel·lícula amb un altre client seu, fins a treure’m de la gala d’inauguració del Festival de Cinema de Venècia, celebrada en honor a Frida, arrossegant-me literalment perquè pogués anar a la seva festa privada amb ell i unes dones que em vaig pensar que eren models però que després em van dir que eren prostitutes de luxe. El ventall de tàctiques de persuasió d’en Harvey anava des de parlar-me amb dolçor fins a aquella vegada que, en un atac d’ira, em va deixar anar les aterridores paraules: “Et mataré, no et pensis que no puc”.

Quan, finalment, va estar convençut que jo no em guanyaria fer la pel·lícula com ell esperava, em va dir que havia ofert el meu paper i el meu guió, fruit d’anys de recerca, a una altra actriu. Als seus ulls, jo no era una artista. Ni tan sols era una persona. Era una cosa: no és que no fos ningú, és que era un cos.

Arribats a aquell punt, vaig haver de recórrer als advocats, no pas per denunciar un cas d’assetjament sexual sinó per al·legar que ell havia actuat de “mala fe”, atès que jo havia dedicat molt d’esforç a una pel·lícula que ell no tenia intenció de rodar ni de revendre’m. Vaig intentar treure la pel·lícula de la seva empresa. Ell va al·legar que no tenia prou renom com a actriu i que era una productora incompetent, però, al meu entendre, per cobrir-se les espatlles des del punt de vista jurídic, em va donar una llista de tasques impossibles amb un termini ajustat:

1. Reescriure el guió sense rebre una retribució addicional.

2. Recaptar 10 milions de dòlars per finançar la pel·lícula.

3. Incorporar un director del màxim prestigi.

4. Que quatre dels papers secundaris els assumissin actors destacats.

Per a sorpresa de tothom, inclosa jo mateixa, ho vaig aconseguir gràcies a un batalló d’àngels que va venir al meu rescat, entre ells Edward Norton, que va reescriure diverses versions magnífiques del guió i no va obtenir cap reconeixement, cosa que és espantosa, i gràcies també a la meva amiga Margaret Perenchio, que s’estrenava com a productora i va posar els diners. L’excel·lent Julie Taymor es va avenir a dirigir la pel·lícula i d’ençà llavors es va convertir en tot un puntal per a mi. Per a la resta de tasques, vaig contractar els meus amics Antonio Banderas, Edward Norton i la meva estimada Ashley Judd. Encara avui no sé com vaig convèncer Geoffrey Rush, a qui aleshores amb prou feines coneixia.

De sobte, Harvey Weinstein es va trobar que no només l’havien rebutjat sinó que a més estava a punt de fer una pel·lícula que no volia fer. Irònicament, un cop va començar el rodatge, l’assetjament sexual va cessar, però la fúria va anar a més. Gairebé cada dia de rodatge vam pagar el preu d’haver-li plantat cara. Una vegada, en una entrevista, va dir que la Julie i jo érem les pitjors torracollons que havia conegut. Nosaltres ens ho vam prendre com un compliment.

A meitat de rodatge, en Harvey es va presentar al plató i es va queixar de l’“unicella” de la Frida. Va insistir que n’eliminés la coixesa i va desaprovar la meva interpretació. Després va demanar a tothom tret de mi que sortís de la sala. Em va dir que l’únic que jo tenia era el meu atractiu sexual i que, en aquesta pel·lícula, no n’hi havia ni rastre i que, per tant, pararia la pel·lícula perquè ningú no em voldria veure interpretant aquell paper. Em va partir l’ànima perquè, ho confesso, perduda en la boira d’una mena de síndrome d’Estocolm, volia que ell em veiés com una artista: no només com una actriu vàlida, sinó també com una persona capaç d’identificar una història digna de ser explicada i d’explicar-la d’una manera original. Tenia l’esperança que em reconegués citant-me com la productora que, a banda de complir una llista d’exigències, va conduir a bon port el guió i va obtenir els permisos per fer servir els quadres. Havia negociat amb el govern mexicà i amb tothom amb qui havia fet falta per obtenir localitzacions on mai no s’havia autoritzat cap rodatge, com ara les cases de Frida Kahlo i els murals del seu marit, Diego Rivera, entre d’altres.

De tota manera, semblava que tot això no tenia cap valor. L’únic que ell veia era que no estava atractiva a la pel·lícula. Em va fer dubtar si servia com a actriu, però mai no va aconseguir que pensés que no valia la pena fer la pel·lícula. Em va oferir una opció per continuar. Em deixaria acabar la pel·lícula si m’avenia a rodar una escena de sexe amb una altra dona. I exigia un nu integral frontal. Durant el rodatge, en Harvey no havia parat de demanar més pell, més sexe. Una vegada, abans d’això, la Julie Taymor va aconseguir que es conformés amb un tango que acabava en un petó en lloc de l’escena de sexe que volia que rodéssim entre el personatge de Tina Modotti, interpretat per Ashley Judd, i la Frida. Aquesta vegada, però, jo tenia clar que no em deixaria acabar la pel·lícula sense complir la seva fantasia d’una manera o una altra. No hi havia marge de negociació.

Havia de dir que sí. A aquestes alçades, havia dedicat tants anys de la meva vida a aquella pel·lícula; feia unes cinc setmanes que rodàvem i havia convençut a tantes persones amb talent de participar-hi; com podia permetre que la seva feina magnífica se n’anés en orris? Havia demanat tants favors que sentia una pressió immensa per complir i un profund agraïment per tots els que sí que havien cregut en mi i m’havien seguit en aquesta bogeria. Per això, em vaig avenir a fer aquella escena sense sentit.

El dia que havíem de rodar l’escena que em pensava que salvaria la pel·lícula vaig arribar al plató i, per primera i última vegada en la meva carrera, vaig patir una crisi nerviosa: vaig començar a tremolar de manera incontrolable, em faltava l’aire i em vaig posar a plorar i a plorar, incapaç de parar, com si vomités llàgrimes. Com que els qui m’envoltaven no tenien coneixement de la meva història amb en Harvey, van quedar molt sorpresos en veure els meus problemes aquell matí. No era pas perquè estaria nua amb una altra dona. Era perquè estaria nua amb ella per a Harvey Weinstein. En aquells moments, però, no els ho podia explicar. La meva ment entenia que ho havia de fer, però el meu cos no parava de plorar i convulsar. Llavors, vaig començar a vomitar mentre el plató seguia esperant paralitzat per rodar. Em vaig haver de prendre un tranquil·litzant que va acabar per aplacar els plors però va empitjorar els vòmits. Com us podeu imaginar, tot plegat no era atractiu des del punt de vista sexual, però era l’única manera que tenia de passar el tràngol de rodar l’escena.

Quan es va acabar la filmació de la pel·lícula, estava tan desfeta emocionalment que me’n vaig haver de distanciar durant la postproducció. Quan en Harvey va veure la pel·lícula editada, va dir que no era prou bona per distribuir-la a les sales de cinema i que l’enviaria directament a vídeo. Aquesta vegada la Julie va haver de plantar-li cara sense mi i va aconseguir que s’avingués a estrenar-la en un cinema de Nova York si fèiem una prova amb públic i obteníem almenys una puntuació de 80. Menys del 10% de les pel·lícules assoleixen aquesta puntuació en una primera projecció. No vaig assistir a la prova. Vaig esperar ansiosa que arribessin les notícies. La pel·lícula va obtenir una puntuació de 85. Un cop més, vaig sentir en Harvey enfurismat. Al vestíbul d’una sala de cinema, després de la projecció, va escridassar la Julie. Va rebregar una de les cartolines per puntuar la pel·lícula i la hi va llançar. Li va rebotar al nas. El seu company sentimental, el compositor de la pel·lícula Elliot Goldenthal, s’hi va ficar i en Harvey el va amenaçar físicament. Quan en Harvey es va calmar, vaig reunir forces per telefonar-lo i demanar-li de projectar la pel·lícula també en un cinema de Los Angeles (així es veuria en un total de dues sales). I, sense més ni més, m’ho va concedir. He de dir que de vegades era amable, divertit i ocurrent, i això era part del problema. Senzillament, no sabies mai amb quin Harvey et trobaries.

Mesos després, l’octubre del 2002, la pel·lícula sobre la meva heroïna i font d’inspiració, l’artista mexicana que mai no va acabar de ser reconeguda al seu temps, amb la seva coixesa i la seva unicella, la pel·lícula que en Harvey no va voler produir mai, li va procurar un èxit de taquilla que ningú no hauria pogut preveure i, malgrat la manca de suport per part seva, va sumar a la seva col·lecció sis nominacions als Oscars, entre les quals la de millor actriu. Ni tan sols després que Frida li acabés reportant dos Oscars, no em va donar cap mostra d’alegria. No em va tornar a oferir mai cap paper protagonista en una pel·lícula. Els papers que estava obligada a assumir en virtut de l’acord original amb Miramax van ser tots papers secundaris menors.

Anys després, quan me’l vaig trobar en un acte, se’m va emportar a un racó i em va comentar que havia deixat de fumar i que havia tingut un atac de cor. Em va explicar que s’havia enamorat, que s’havia casat amb Georgina Chapman i que era un home nou. Finalment, em va dir: “Vas fer una bona feina amb Frida, vam fer una bona pel·lícula”. Me’l vaig creure. En Harvey no sabria mai tot el que aquelles paraules van significar per a mi. Tampoc no sabria mai tot el mal que m’havia fet. Mai no li vaig mostrar fins a quin punt m’aterria. Quan el veia en un context social, somreia i mirava de recordar les coses bones que tenia, dient-me que havia anat a la guerra i havia guanyat.

Però per què tantes de nosaltres, com a artistes i dones, hem d’anar a la guerra per explicar les nostres històries quan tenim tant per oferir? Per què hem de lluitar amb dents i ungles per conservar la nostra dignitat? Em fa l’efecte que és perquè, com a dones, se’ns ha devaluat artísticament a un estat indigne, fins al punt que la indústria cinematogràfica va deixar de fer un esforç per descobrir què volia veure el públic femení i quines històries volíem explicar. Segons un estudi recent, en el període entre el 2007 i el 2016 només un 4% dels directors eren dones i un 80% de les directores només havien tingut l’oportunitat de fer una pel·lícula. El 2016 un altre estudi va revelar que només el 27% de les paraules pronunciades a les pel·lícules més destacades les pronunciaven dones. I la gent es pregunta per què no havia sentit la nostra veu mai abans. Em sembla que les estadístiques parlen per si soles: la nostra veu no és benvinguda.

Fins que al nostre sector no hi hagi igualtat, fins que els homes i les dones no tinguin el mateix valor en tots els aspectes de la producció, la nostra comunitat continuarà sent terreny adobat per als depredadors. Estic agraïda a tothom que escolta les nostres experiències. Espero que el fet de sumar la meva veu al cor de veus de les qui finalment s’han decidit a parlar serveixi per aclarir per què fer-ho és tan difícil i per què tantes ens hem esperat tant de temps. Els homes assetjaven sexualment perquè podien. Actualment, les dones parlem perquè, en aquesta nova era, finalment podem.