Sally Rooney et diu què has de pensar

La tarda del 24 de setembre era a Nova York. M’havia decidit de travessar Brooklyn caminant, aturar-me al jardí botànic, contemplar l’skyline des de Dumbo i passar el pont que em duia a Manhattan. Abans de tornar a casa –casa del meu editor, que m’acull aquests dies aquí–, vaig enfilar-me cap a The Strand, probablement la llibreria més famosa de la ciutat. Era el dia que es publicava la nova novel·la de Sally Rooney i tenia ganes de veure com se celebrava l’esdeveniment mundial. Unes hores abans, el Jackson, l’editor, m’enviava una fotografia des dels headquarters de l’editorial: un pastís enorme amb la portada d’Intermezzo impresa i tot de culleretes que el trossejaven. A la seu de FSG celebraven la bona nova i auguraven un llançament brillant. Per l’estima a l’obra, esclar. També per la necessitat de fer diners amb aquesta inversió milionària. 

Vaig descobrir, anunciat en un cartell a l’aparador farcit de llibres de Sally Rooney, que tot just en cinc minuts començava una trobada de lectors de l’autora irlandesa per celebrar-ne la publicació i conversar. Vaig pujar-hi corrents. Dues noies passaven llista a l’entrada d’una part de la llibreria que havien tancat per a l’esdeveniment. Llums mig apagades, espelmes a les taules, tot de gent xerrant elegantment amb copes de vi a les mans. Mentre preguntaven el nom a un dels fans que feien cua, m’hi vaig colar. Vaig agafar una copa i vaig començar a passejar-me entre les parelles i els trios simulant que esperava algú, provant d’escoltar els comentaris. Hi havia qui deia que ja se l’havia llegit, el llibre, que se l’havia comprat a primera hora i se l’havia fulminat en unes hores. Cinc-centes pàgines a gust. D’altres parlaven de la família –la novel·la se centra en la relació de dos germans que enterren el pare– i dels amors de les parelles que es porten molts anys –lloc comú de les obres de Rooney–. D’altres, en canvi, lloaven l’adaptació audiovisual de Gent normal i es preguntaven si hi hauria sorpreses, aquell vespre. De reüll, vaig veure que una noia se m’acostava i jo, que no soc devot de la Rooney, vaig córrer cap a la sortida, deixant enrere aquell ambient ostentós. I si em descobrien?

Al metro, de camí a casa, vaig llegir l’entrevista que Rooney havia concedit amb motiu de la publicació. Cosa estranya, perquè l’autora és gelosa de la seva intimitat des que l’èxit li va canviar la vida per sempre. Cap al final de la conversa, Chris Power li pregunta sobre la comercialització de la seva obra, que ha convertit el llançament d’un llibre en esdeveniment cultural, i ella respon: “No tinc cap interès en comercialitzar els meus llibres. [...] No diria que gaudeixo publicant llibres. Gaudeixo escrivint-los”. Tot seguit, enraona sobre com li estressa promocionar la seva obra, ser el focus d’interès, i de com no li agrada la versió que apareix d’ella mateixa als mitjans. Alhora, reconeix el privilegi de poder viure de la literatura i consagrar el seu temps a l’escriptura. Vaig riure, assegut al metro, quan responia que, si no se li ocorren més idees, haurà de buscar-se una “feina de veritat” per viure, obviant que, a part de ser una de les autores més llegides del moment, també és de les més riques.

Tornant a casa, però, no rumiava en l’obra de Rooney, ni en el fenomen editorial, sinó en aquella trobada de gent al tercer pis de The Strand. En allò que comentaven. En les coses que es deien perquè l’havien llegida. Coses que, altrament, potser no s’haurien dit mai. Vaig pensar en la naturalesa bífida de les obres d’art, que separa la intenció autoral del resultat final del llibre, convertit en producte. Rooney s’ha presentat més d’una vegada com una autora marxista. El seu rebuig a l’exposició i als circuits comercials també ve d’aquí: es resisteix a capitalitzar la seva obra. Sense èxit. Me l’imagino com una mare que observa, impassible, com els seus fills creixen i prenen camins que mai no havia imaginat. Que mai no havia desitjat. Senders impossibles. Però pensava, sobretot, en la manera com un producte cultural és capaç de definir el debat públic, la conversa quotidiana: els límits d’allò que pensem, d’allò que desitgem, d’allò que arribem a imaginar. 

A La distinció, Pierre Bourdieu ja va estudiar com les preferències culturals estan vinculades al capital cultural i social. Això és: parlar de Sally Rooney és símbol d’estatus; doncs parlem de Sally Rooney! Ell explorava com la indústria i les elits culturals definien què era legítim en termes de gust i com, dissimuladament, imperceptiblement, marcaven els debats de què calia prendre part. No és aleatori que Rooney sigui una autora d’expressió anglesa i que es publiqui, des d’un bon inici, a dues de les editorials més importants del món, Faber i FSG. I si els llibres de Rooney s’escrivissin originalment en català, per exemple, o en wòlof, en euskera? Qui parlaria, ara, en una llibreria de Manhattan sobre germans que enterren pares o relacions de poder en la parella? Una de les grans preocupacions que Bourdieu expressa a l’assaig té a veure amb la possibilitat d’emergència d’idees que no estiguin alineades amb les normes dominants. Qui pensarà quan no deixem que la indústria pensi per nosaltres? 

Sally Rooney m’agrada. M’agrada el seu discurs, com defensa la literatura, com dignifica l’ofici, com decideix reivindicar l’escriptura per davant de tot. La seva obra no l’he llegida gaire. I m’agrada, també, que els seus intents de defugir allò comercial siguin en va: que, sense voler-ho, acabi demostrant que la força de la literatura és poca davant del mercat. Que la indústria sempre passa per damunt del text. Que l’autor i les seves intencions es fonen entre entrevistes, estratègies de màrqueting i xarxes socials. Que, com estudiaven Adorno i Horkheimer a La dialèctica de la Il·lustració, la indústria cultural s’encarrega sempre, sempre, d’estandarditzar el pensament. I més si la indústria és americana. I m’agrada pensar que aquell grupuscle de gent bevent vi en una sala fosca i privada, com si fessin alguna cosa prohibida, no feien res més que repetir sense saber. Com ho fem tots contínuament.