Sobre ‘Els salaris de la ira’

Novament, Miquel Puig ens regala un llibre valent i provocador. Si anteriorment ho va fer argüint que un país low cost no pot ser un bon país, ara grata en la causa d’aquest low cost, que per a ell es troba en uns salaris que des de fa dècades no creixen com la productivitat. La qual cosa suposa una mena de dúmping vers aquells països que ja no poden abaixar més els salaris, i obliga a emigrar a uns treballadors que, als països d’acollida, faciliten més baixades salarials i retroalimenten el bucle.

Si per a Marx els aturats eren l’exèrcit de reserva que mantenia baixos els salaris, una tesi que Keynes compartia -i d’aquí la seva obsessió per la plena ocupació-, per a Puig aquest exèrcit de reserva serien els immigrants; i en conseqüència caldria limitar la seva entrada, per molt que ens repugni moralment.

L’argumentació de Puig té, però, un contrapunt empíric demolidor: en el període que ell cita, que comença a mitjans dels anys 70 del segle passat, si hi ha hagut una incorporació massiva de treballadors ha estat la de les dones. ¿També caldria haver-ho limitat? I a continuació, la dels baby-boomers. Què hauríem de fer amb aquests? De fet, dones, baby-boomers i immigrants són darrere del colossal creixement del PIB d’aquest país, que ha crescut molt més a còpia d’afegir treballadors que amb millores de la productivitat.

Per tant, si l’augment de treballadors ha fet caure els salaris, i aquest augment té tres orígens, no sembla massa acurat centrar-se només en un; i encara menys quan ha estat el més petit dels tres. El fenomen migratori, com passa amb tants altres fenòmens, és solució o problema segons la seva mida i cadència.

El que suposa un problema socioeconòmic important són les onades, ja siguin de boomers o d’immigrants, puix que generen un cicle alcista que després es capgira i ens torna a la situació precedent o pitjor. És el cas de la propera arribada a l’edat de jubilació dels primers, i el de la immigració dels darrers anys, si de cop s’aturés. Perquè els fills que nosaltres hem deixat de tenir hauran de venir d’arreu si volem fer sostenible el sistema. Per bé que, i en això coincideixo amb Puig, hauran de venir de manera segura i amb la possibilitat de tenir una feina digna i ben pagada.

La gestió dels cicles econòmics, causa i efecte de les onades demogràfiques anteriorment descrites, ha ocupat bona part del treball dels economistes. I sense pretendre dir que no s’hagin equivocat manta vegada, el cert és que mai se’ls ha fet gaire cas quan ha calgut moderar el cicle alcista per evitar la crisi posterior. Perquè quan tot sembla que va bé, qui és el guapo que ho atura? El 2003, Pasqual Maragall, llavors president de la Generalitat, va proposar aturar la bombolla immobiliària abans no ens esclatés a la cara. I què va passar?

En tot cas, conec prou bé Miquel Puig per saber que allò que precisament busca és debat. I estic segur que n’hi haurà. Perquè allò de què tracta el seu llibre ho demana. A tall d’exemple, i enllà del tema migratori, la qüestió de qui ha guanyat allò que no ha anat a pagar salaris. O qui surt guanyant en una ciutat d’èxit, com ara Barcelona.

En certa manera, a Els salaris de la ira Miquel Puig fa un homenatge i alhora depassa El capital al segle XXI, de Thomas Piketty. Li fa homenatge en la mesura que li accepta que el més determinant d’una societat és el règim de propietat i el de frontera, i en la mesura que aprofita la classificació de moviments polítics segons es posicionen davant d’un règim i de l’altre. I el depassa en la mesura que el francès només veu una via per treballar pel bé comú, la de la fiscalitat i la redistribució, i Puig hi afegeix la via predistributiva: millors salaris i desconcentració econòmica.

En un moment que el pensament màgic sembla predominant en la nostra societat, és d’agrair la provocació al debat que ens fa Miquel Puig, a qui no li falten raons, malgrat que no tingui “la raó”.