Salaris: més o millors?

Fa no gaire, el president dels EUA, Joe Biden, va respondre als empresaris que es queixaven que no trobaven treballadors dient-los que els oferissin un sou més alt (“pay them more!”). Una resposta senzilla, però poderosa. La ministra espanyola de Treball, Yolanda Díaz, ha repetit la resposta (“páguenles más”) davant de la mateixa queixa dels empresaris espanyols.

Feia temps que no es recordava una situació com aquesta. La tendència dels salaris reals ha estat d’estancament o caiguda des de fa molts anys. La globalització econòmica que arrenca a finals dels anys vuitanta i que s’expandeix amb força en els noranta arran de la caiguda i disgregació de la Unió Soviètica, del camí de la Xina cap a l’economia de mercat i la seva conversió en la fàbrica del món i de les desregulacions i privatitzacions als països occidentals seguint el diagnòstic neoliberal de Margaret Thatcher al Regne Unit i Ronald Reagan als EUA, va reduir el cost del treball a tots els països avançats. No van reduir els beneficis, ben al contrari: van augmentar i molt. La tendència s’ha mantingut des d’aleshores amb alguns petits alts i baixos. En el cas espanyol i català la tendència ha estat constant i ha fonamentat un creixement demogràfic per immigració però l’estancament o fins i tot caiguda del PIB real per càpita. Imperi dels beneficis, servitud dels salaris: vet aquí la base de les desigualtats contemporànies. 

Sembla que, en alguns casos, la sortida de la pandèmia, el retorn a la normalitat econòmica i la incidència de la invasió i la guerra d’Ucraïna estan alterant profundament l’estat de coses existent. Això produeix sorpresa i irritació entre aquella part de l’empresariat que s’havia acostumat a poder disposar de tants treballadors com li calguessin i a un preu –salari– insignificant, cada cop més negligible en el cost final del producte o del servei generat. En el cas espanyol s’ataca la tímida correcció, liderada per la ministra Yolanda Díaz, de la radical reforma laboral del PP del 2012 que va causar una forta devaluació salarial.  El sector turístic (hostaleria i restauració) sembla que ha estat el primer en notar la manca de treballadors. El sector sanitari i assistencial segueix aquest canvi de tendència. Això és simultani amb sectors industrials que s’enfonsen i amb un atur registrat que segueix a nivells molt alts.  

Que faltin treballadors per a feines mal remunerades és una bona notícia. Les remuneracions massa baixes són socialment i econòmicament insostenibles atès que no generen ingressos públics per poder fer front als drets socials i econòmics a què tot ciutadà té dret. L’ampliació de l’univers dels treballadors amb salaris molt baixos posa en qüestió tot l’estat del benestar que s’ha construït en les últimes dècades i del qual gaudeix tota la població. No té sentit fer créixer els beneficis sobre l’explotació pura i dura del treball. Hi ha qui es queixa que el jovent no vol treballar els caps de setmana ni jornades inacabables. Com fan Joe Biden o Yolanda Díaz, se’ls pot respondre: “Pagueu-los més”. Hi ha qui no està disposat a acceptar condicions degradants. En aquests casos és normal que, en un mercat de treball menys escorat cap als contractadors de mà d’obra, hi hagi resistència a fer feines que surten de la legalitat i protecció de les regulacions laborals. L’abundància de contractes laborals de baixa qualitat que ha esdevingut un tret característic del mercat laboral espanyol, incentiva l’aparició d’un empresariat que aprofita el domini legal de l’empresari sobre el treballador i que només sobreviu perquè els sous són molt baixos. Espanya s’especialitza en contractes laborals de molt baixa qualitat. No és una bona especialització.

No podem promoure un país, una societat, basada en sous baixos. No ofereix cap futur per als seus ciutadans. Promou l’emigració dels més qualificats (o dels que no estan disposats a rebaixar les seves expectatives) i la immigració dels menys qualificats (o dels que estan disposats a rebaixar les seves exigències). Que el treball escassegi no vol dir, en primera instància, que les autoritats s’hagin de preocupar per proveir més treballadors molt barats, sinó que el mercat ha d’acabar seleccionant les empreses que poden remunerar millor els seus treballadors.  Fa més de sis anys, en una col·laboració a aquest diari vaig escriure un article titulat “Sous públics: més o millors?” i hi defensava que en una situació d’atur massiu calien més sous –més ocupació– més que no pas l’increment dels sous. Les circumstàncies han variat molt i en una disjuntiva anàloga –“Sous privats: més o millors?”– la meva resposta és que ara ens calen millors sous.  Seria desitjable que hi hagués menys ideologia i menys prejudicis a l’hora de definir les polítiques. Si canvien les circumstàncies i les raons, és convenient canviar les polítiques. Ens hi va el futur.