La setmana passada es va aprovar una pujada del salari mínim interprofessional (SMI) del 5%. Un èxit per a Yolanda Díaz, que aconsegueix així mantenir el seu compromís amb les millores salarials, i per a moltes persones treballadores que veuran com els seus ingressos augmenten fins als 1.134 euros mensuals en catorze pagues. I alhora, una decisió no exempta de polèmica. Pel fons i les formes.
Són moltes les veus crítiques contra les pujades de l'SMI. La gran pujada l’any 2019 –de 735 a 900 euros mensuals– va ser utilitzada per diferents organismes per avaluar-ne l'impacte. Augmentava els ingressos de molts treballadors, reduint així la desigualtat laboral d’aquells amb salaris més baixos. Per contra, també va suposar una reducció en l’ocupació, entre aquells llocs de treball que van desaparèixer i els que no es van arribar a crear mai, i en les hores treballades. Això afecta especialment les petites i mitjanes empreses, on els sous són més baixos. Però, alhora, també són les empreses on s’acumula un percentatge més gran de working poor; és a dir, de persones que, tot i que treballen, no aconsegueixen estar per sobre del llindar de la pobresa. Els resultats dels estudis indiquen que les pujades de l'SMI van tenir un efecte negatiu sobre l’ocupació, però va ser petit i, com a contrapartida, es va reduir una mica la forta desigualtat laboral que patim.
Un dels elements que habitualment s’utilitzen per determinar com pot ser de gran la destrucció d’ocupació degut als augments de l'SMI és el fet de si aquest es troba per sobre o per sota del 60% del salari mitjà del país. Amb la nova pujada del 5% s’assoliria aquest valor, per la qual cosa futurs augments hauran de ser analitzats amb cura.
Però, més enllà de les conseqüències econòmiques que es derivin d'aquesta pujada, probablement un dels grans riscos serà la pèrdua del clima de diàleg favorable que s’havia donat entre els agents socials. Sindicats i patronal tenien un acord de pujada sense trobar-se en el percentatge exacte. El salari mínim és una de les peces més importants dins de la negociació salarial, però, al mateix temps, és una competència exclusivament governamental. Idealment, un acord que comptés amb tots els agents socials –sindicats i patronal– seria clau per evitar conflictes laborals i fomentar un clima de cooperació i entesa entre treballadors i empresaris. Però, amb una Yolanda Díaz que ha endurit el seu to conciliador, aquest consens pot desaparèixer.
És aquí on els raonaments econòmics es barregen amb els factors polítics. Per una banda, potser Yolanda Díaz té ara més força dins del govern després de la sortida de Nadia Calviño, que s’havia oposat històricament a les pujades de l'SMI. Per l’altra, després que els diputats de Podem tombessin el seu decret de reforma del subsidi d'atur, potser Díaz està més dèbil. No sabem què li espera en el futur, però les seves polítiques seguiran marcant les relacions laborals en una línia molt clara: drets, primer, i diàleg, segon.
