Ni traïció ni terratrèmol al Pròxim Orient

Des de l’encaixada de mans entre Arafat i Rabin a la Casa Blanca el setembre de 1993, mai abans un esdeveniment relacionat amb la causa palestina havia causat tanta ampul·lositat mundial mentre és totalment ignorat pels palestins, els principals afectats. Em refereixo a l’escena de la Casa Blanca per signar els acords de normalització de les relacions diplomàtiques entre els Emirats Àrabs i Bahrain, per una banda, i l’Estat d’Israel, per l’altra. Els seus actors són uns pèssims actors, que han fracassat en política interior i exterior i són perseguits per tribunals nacionals i internacionals per causes de corrupció i crims de guerra. Els quatre dirigents d’aquests països són conscients que l’acord no suposa avançar ni un mil·límetre en la resolució de la qüestió palestina, però tots –sobretot Trump i Netanyahu– necessitaven una gesta, per molt fútil que fos, i fer-la servir per als seus interessos electorals i judicials.

Trump pensa que amb aquesta proesa oferta al poderós lobi jueu i als evangelistes podria capgirar les enquestes negatives per a la seva reelecció. Enquestes negatives degudes a la seva desastrosa gestió interior i exterior: la seva hilarant actitud envers la pandèmia del covid-19, la divisió racial en la societat nord-americana, les hostilitats amb la Xina, Rússia, l'Iran, Corea del Nord i Europa.

Netanyahu, acorralat pels jutges israelians per múltiples causes de corrupció i estafes, intenta, per enèsima vegada, escapolir-se dels tribunals darrere d’aquest acord. Ell proclama ufà, amb l’objectiu de reclutar el poble contra la premsa i la justícia: “Amb mi, l’Estat d’Israel rebrà enormes inversions i tindrà el mercat del mon àrab al seu abast i, sobretot, continuarà l’annexió de més territori palestí, i tot això a canvi de res”.

I què en treuen de profit els dos països àrabs? La compra d’armament i uns quants ports marítims dels Estats Units que el Congrés nord-americà va bloquejar fa dos anys, precisament perquè els dos països no reconeixen l’Estat d’Israel. Aconseguiran més protecció militar contra l’espantaocells iranià, un paraigua protector de Washington contra els tribunals internacionals de la Haia, que acusen Bahrain de la repressió que comet contra la seva població de majoria xiïta i als Emirats Àrabs de crims de guerra i violacions de drets humans comesos en l’actual guerra del Iemen.

Els mediocres actors presenten l’acord com un pas gegant cap a la pau regional, però el que fan és totalment el contrari. S’està germinant una guerra freda entre dues aliances. La primera, els EUA representats a la zona per Israel, Egipte i les monarquies del golf Pèrsic, i la segona, formada per la Xina i Rússia representades per l'Iran, els xiïtes de l'Iraq, Síria i les milícies de Hezbol·lah. No és en va que l'Iran, indignat, hagi dit que no permetrà presència militar israeliana al Golf.

I què diuen els palestins davant d'aquest fet, que alguns ingenus i manipuladors com ara Thomas Friedman consideren “un terratrèmol al Pròxim Orient” (ARA, 16/8/2020)? Doncs no res. Pràcticament ni s’han immutat ni s’immutaran si altres països àrabs fan el mateix. Val més fer-ho per sobre de la taula que per sota, com ho feien abans. Durant la Guerra de 1948, els palestins van veure la inversemblant passivitat dels mal armats exèrcits àrabs a la frontera de palestina. Els oficials es van excusar: "Mako awamer", una frase que tots els palestins tenim gravada a la memòria i que significa “No tenim ordre per intervenir”. Centenars de soldats àrabs van desertar i van donar suport als partisans palestins en la desigual lluita contra els sionistes. D'aleshores ençà, i llevat del règim de Nasser dels anys seixanta, els palestins no han confiat mai en els règims dèspotes àrabo-musulmans. Així doncs, amb aquest acord els palestins no se senten traïts pels règims dèspotes àrabs i, en canvi, sí que estan decebuts del món democràtic que es vanta de paladins dels valors i dels drets humans.

I què han de fer els palestins? El 1992, mentre Mandela aconsellava a Arafat que ho negociés tot i no ho fes per etapes, Thomas Friedman, entre d'altres, va persuadir Arafat d’acceptar, com a base, el nefast Acord d’Oslo que ens ha portat a la situació actual. Ara Friedman torna a instar els palestins a acceptar com a base el pla Trump, que ell mateix qualifica de proisraelià. El que ha de fer la impresentable Autoritat Palestina, davant del fracàs de la resolució de dos estats, és deixar de ser subcontractada per l’estat ocupant d’Israel, dissoldre les forces de seguretat palestines i retornar les pistoles a l’exèrcit d’ocupació israelià dient en veu alta i clara a Israel i al món: no farem més la feina bruta, el problema de l’ocupació militar l’heu d’assumir vosaltres. I, aleshores, començar des de zero la lluita popular pels drets civil, per un estat únic. Seria la manera més ràpida de fer-li caure a l'estat israelià de l'apartheid la seva mascareta democràtica.

L'últim llibre de Salah Jamal és 'Nakba, 48 relats de vida i resistència a Palestina'