Del Marroc a Egipte, passant per Barcelona

i Saïd El Kadaoui Moussaoui
27/11/2017
3 min

“Aquesta vida els pertany a ells [als cristians, vol dir]. L’altra, a nosaltres. Ara ens toca patir però després...” “No sé jo si la vull, l’altra vida. Perquè, digue’m una cosa: al paradís hi haurà tota aquesta gent que ens envolta?” “No facis broma amb aquestes coses, paio. Estem parlant de Déu”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta conversa la vaig presenciar al Marroc, a Segangan, a 10 km de Nador, fent un te amb menta amb dos amics de la meva primera infància a finals del mes d’agost. L’un és orgullós i un xic altiu. L’altre és afectuós, sensible, malenconiós i molt crític amb el seu país i la seva gent.

“Déu ens posa a prova, no ens ofereix totes les comoditats que sí que tenen els cristians però, a canvi, serà molt generós després”, pensa el primer. “Déu no es mereix tanta hipocresia. La gent parla massa d’ell i, a diferència dels cristians, el respecta poc. Mentim, no ens respectem i darrerament alguns l’utilitzen per donar curs al seu odi. Mira què ha passat a Barcelona”, diu el segon, fent referència a l’atemptat terrorista del 17 d’agost.

A Segangan, les cafeteries i les mesquites són plenes a vessar i conviuen harmoniosament. Els homes (no hi vaig veure cap dona) deixen els seus tes, els seus cafès i els seus refrescos a mitges als bars quan el muetzí crida a la pregària i se’ls troben allà mateix quan hi tornen.

Mentre l’amic altiu prega, el malenconiós em diu el següent: “Aquest nou Déu que ens venen ara i aquest país ens estan arruïnant el present i el futur. Mira al teu voltant, observa quin tracte ens dispensem els uns als altres. Les nostres dones no ens poden acompanyar als bars i els nostres fills estudien en escoles públiques on els professors poden salmodiar-te l’Alcorà sencer i, en canvi, desconeixen qui és Ibn Arabi”.

Quan el nostre amic torna de pregar, ens obliga a parlar del seu déu terrenal: Messi. I ho aprofita per carregar contra Cristiano Ronaldo. “És massa arrogant -diu-. No s’adona que al costat de Messi ell és un Ibrahimovic qualsevol”. “És cregut i arrogant -diu l’altre-. Però lluita. I ho fa per ser el millor aquí, en aquest nostre món, no espera l’altre. ¿No hauríem de fer el mateix nosaltres, els musulmans?”

Jo els observo i penso que no m’agrada aquesta divisió que tots dos fan entre els cristians i els musulmans, la trobo maniquea. Tot i així, em sento molt més a prop del meu amic malenconiós. En canvi, de l’amic altiu, només en trec una conclusió inquietant: és tan arrogant com Cristiano Ronaldo. Prefereix pensar que gaudirà d’una vida eterna on prevaldran l’ordre i el gaudi i es nega a veure el present.

Uns dies més tard, viatjo a Al-Hoceima, la capital simbòlica de la zona del Rif, situada a uns 120 km de Nador. És també la ciutat on, des de fa un any, la gent es manifesta per demanar millores socials. Concretament: un hospital, una universitat i feina per als més joves. Quan hi arribem, els meus dos fills s’espanten. Hi trobem molts militars pel carrer.

Davant de l’apartament que hem llogat hi ha un campament militar, i la llogatera ens diu que els soldats hi fan vida des de fa uns mesos per evitar els aldarulls. “Aquí -conclou- no ens deixen reclamar els nostres drets com a vosaltres”.

Rememoro les paraules dels meus amics i de la llogatera en assabentar-me de l’atemptat comès a Egipte el dia 24 d’aquest mes, que ha deixat una xifra de morts esfereïdora. La mort d’innocents no és l’únic preu que estem pagant. Una altra conseqüència del mal anomenat jihadisme és la influència que el pensament salafista està exercint sobre molts musulmans que, com el meu amic altiu, a la vegada que condemnen el terrorisme, assumeixen alguna de les seves idees dogmàtiques.

Recordo que quan vaig pujar a l’avió que m’havia de portar a Barcelona vaig pensar que la gent no té alternativa: o creure en un Déu fiscalitzador que cal témer mentre es confia en un paradís on totes les penúries seran recompensades, o sortir a reclamar els seus drets i enfrontar-se als militars, o deprimir-se. A Egipte, ho saben molt bé. L’ànsia de llibertat de molts dels ciutadans, traduïda en una lluita pacífica, va aconseguir fer caure tot un Hosni Mubàrak, però no s’ha vist recompensada amb un govern democràtic. Continua, doncs, la dialèctica perversa entre l’islamisme més recalcitrant i la dictadura més despietada.

Voldria dedicar aquest article a totes les persones que viuen amb tristesa entre aquests dos extrems, tant a Egipte, com al Marroc, com en tants altres indrets, i, molt especialment, al meu amic malenconiós.

stats