Maltractament laboral: trencar el silenci
Psicòleg i escriptorUn dels principals motius de consulta d’un psicòleg és el maltractament laboral. Les relacions tòxiques a la feina, especialment amb els superiors, però també amb els companys.
Fa unes setmanes vaig parlar amb una persona de l’àmbit sanitari que treballa en una institució que fomenta unes dinàmiques de relació en què predomina la desconfiança entre els treballadors i una divisió entre els bons (els fidels a la direcció) i els dolents (els crítics), i en què es premia més la submissió que no pas el criteri propi i la diligència dels treballadors. Em deia que havia anat a un institut de secundària a parlar del bullying amb els alumnes i els professors. En un moment de la xerrada els va dir que no era una qüestió entre l’assetjat i l’assetjador, sinó de tot el grup. “Quants de vosaltres -els va preguntar als alumnes- heu vist que un company o una companya vostre estava sent humiliat i no heu fet res per ell? El silenci fa més poderós l’assetjador”. En pronunciar aquestes paraules va sentir una tristesa molt gran. Va haver de reprimir les llàgrimes. En sortir de l’institut es va preguntar sobre el motiu d’aquella emoció i tot seguit li van venir al cap tota una allau d’imatges dels seus companys i companyes. Eren, em va dir llavors, les imatges del silenci. Aquesta persona i una altra companya eren els únics que havien decidit parlar clarament de la situació que s’estava vivint a la feina i ara n’estaven pagant les conseqüències. “El silenci dels meus companys fa més mal que el maltractament dels caps”, va concloure.
Un altre professional, de l’àmbit del comerç, em deia que ja era incapaç de mirar cap a una altra banda. El cap li trucava a qualsevol hora del dia, el pressionava per vendre més, comparant el seu departament amb el d’un altre company que dedicava tot el seu temps a la feina. “En un altre moment vaig ser jo el seu treballador preferit, ara li toca a aquest”, em deia. “Sempre ha jugat a aquest joc del treballador preferit”. Aquesta persona està en un moment de revolta interna que la pot portar a deprimir-se després de cansar-se de lluitar o decidir canviar d’aires. No té gaires alternatives més perquè està massa sola per aconseguir revertir la dinàmica d’abús que està vivint. “Em sorprèn i em fa mal -em deia- veure que la gent té tanta por. Tinc dos tipus de companys. Uns que no parlen per por, bona gent que em diu que soc molt valent però que ells, ja sigui perquè tenen més edat o perquè no se senten capaços d’enfrontar-se a haver de buscar una nova feina, opten per estar en silenci. I uns altres, especialment un d’ells, a qui detesto, que em diu que parli com ho fa ell amb el cap. Però no s’adona que ell actua com el bufó del rei. Li diu les coses, sí: el cap el deixa dir perquè sap que és el més fidel de tots. Pateix una cosa semblant a la síndrome d’Estocolm. Sent fascinació pel poder del cap i li encanta rebre ordres seves”.
Un amic psiquiatre que ha patit dues experiències desagradables al llarg de la seva vida laboral també em parlava de la importància dels companys. “La primera vegada -em va dir- vaig resistir perquè vam resistir”, referint-se a la majoria de companys. “La cap de servei creava un ambient asfixiant, kafkià, en què ja d’entrada eres culpable d’alguna cosa que no podies saber i que l’obligava a ella a controlar-te l’agenda, els horaris, tots els teus moviments. Infantilitzats i maltractats, així ens sentíem la majoria de l’equip. Després de dos anys de patiment intens, en què diversos col·legues van haver d’agafar la baixa per depressió, ens vam organitzar i vam dir prou. No sense dificultats, però vam aconseguir que deixés el càrrec. La segona experiència, en canvi, treballant a les ordres d’una cap de servei ansiosa, a qui semblava desbordar la responsabilitat del càrrec, immersos en un ambient de treball regit per decisions arbitràries que generaven falta de coherència en els tractaments, vaig haver de marxar jo a causa de la falta de complicitat amb bona part de l’equip, que protestava molt entre els passadissos però que no parlava en els espais de coordinació. Els pocs que ho fèiem, un a un, vam acabar marxant tots”.
Tres situacions diferents, però una mateixa conclusió: el maltractament fa mal, sí, però el silenci dels que el presencien i no fan res, encara més.
Que aquest article serveixi, doncs, per trencar el meu silenci i dir que combatre el maltractament laboral, efectivament, requereix el compromís de tots. Sovint la por és l’excusa que tenim més a mà per no sentir-nos obligats a fer res.
