Els imagino després de l’evidència. I ara com ho arreglem, això? Pensem, pensem. Segur que trobem una sortida digna. Que no tinguin pressa, que ja han fet tard. Tardíssim. Perquè el menyspreu de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, cap a les jugadores del Barça que acabaven de guanyar la Champions, i especialment cap a la capitana Alexia Putellas, demanava una reacció ipso facto, que es deia a casa meva quan algú havia de fer una cosa sense esperar ni un segon. Però això només passa en el nostre món ideal, de reconèixer que t’has equivocat de seguida que t’has equivocat. I no passa en el món real perquè el problema és que no estem parlant d’un error sinó d’una dinàmica admesa com a normal. Per això es comet, i per això s’hi reacciona tard i malament. Perquè si no fos per les xarxes (alguna cosa positiva han de tenir) la imatge lamentable de l’alcalde i, de rebot, del president del Barça, Joan Laporta, hauria passat com ha passat tantes altres vegades: els homes robant el protagonisme a les dones, complaguts amb les seves gràcies i els seus èxits, els d’ells que, a sobre, en aquest cas, són inexistents. El Barça masculí no ha guanyat res i Collboni és alcalde sense haver guanyat les eleccions. Imagina’t. Però esclar, les que estem acostumades a perdre som les dones, i com que ho portem a l’ADN ja no ens ve d’aquí. Sort que Alexia Putellas va gestionar el moment deixant en evidència un senyor (vull dir que no és una criatura) que es deleix per sortir només ell a la foto, seguint un protocol anacrònic. Agafa la samarreta sense ni mirar la jugadora i fa grupet amb els homes com si la victòria d’elles fos l’excusa per trobar-se ells i parlar de les seves coses. Putellas deixa el braç estès al buit, amb el rostre expressa la seva estupefacció i busca la complicitat de l’entorn amb la mirada. La nostra. Que la té tota. Perquè totes hem estat en aquesta situació unes quantes vegades a la vida. I hi estarem, malauradament. Que anem acumulant exemples, però s’obliden amb una facilitat sospitosa.
Pensem, pensem. I se’ls acut escriure una piulada a les xarxes, suposadament demanant disculpes. Perquè dir que “tot el protagonisme ha de ser per a unes dones que ja fa molt de temps que estan fent història” és condescendent. I afegir “sempre al costat de la igualtat i el feminisme i l’esport femení” no és que no coli perquè les paraules se les endú el vent, és perquè els gestos valen més que les paraules, i ja han demostrat amb escreix que estan al costat de la igualtat i el feminisme sempre que la igualtat i el feminisme no els treguin el protagonisme que ells consideren que es mereixen. Primer menyspreo i després, tard i malament, demano perdó. De manual. Però les que en fem un gra massa, com sempre, som nosaltres.
Rebecca Solnit a Els homes m’expliquen coses comença narrant l’anècdota de quan un senyor li demana sobre els llibres que ha escrit, i ella li parla del darrer i el senyor li pregunta: "¿Ja has sentit a parlar del llibre tan important que ha sortit aquest any sobre el tema?” Ell no pensa que aquest llibre tan important pugui ser el que ha escrit ella. I ella, en realitat, tampoc. Però una amiga li fa veure que és el seu. A l’alcalde de Barcelona li hem fet veure que la celebració no era per ell. Que homes, dones, nenes i nens han acompanyat el camí d’un equip femení de futbol i que homes, dones, nenes i nens s’han escandalitzat quan han vist la prepotència de l’alcalde. Potser algun dia ell, i altres com ell, s’adonarà que els llibres importants els poden escriure les dones. Però, mentrestant, encara els veurem fent el ridícul una bona temporada.
