1. Alleujament. Aragonès és un home endreçat. Ho he sentit dir ja diverses vegades, sovint acompanyat d’un complement: però haurà de saber desplegar una certa autoritat. Malgrat que els consellers provenen de les mateixes organitzacions, la percepció d’entrada és d’un Govern substancialment diferent. Miratge o realitat? Estem tan acostumats al fet que la política catalana es mogui sempre en l’esquizofrènia que deriva de la gran distància entre aquests dos plans, que es fan difícils les apreciacions, fins i tot quan es tracta d’una qüestió d’imatge. Certament, el Govern anterior estava tan cremat que qualsevol altra cosa sembla nova. Hi ha hagut a més un salt generacional fàcil d’apreciar en la galeria de retrats, amb abundant presència de cares poc conegudes. La inacabable negociació per la investidura ha generat un clima de desconcert i frustració tan gran que el sol fet de tenir Govern ja ha suposat un cert alleujament. I això que encara no han emergit a la superfície els efectes de tres mesos d’un esforçat exercici de desgast. Queda per aclarir, per exemple, l’estat de les relacions de forces entre els diversos cercles que s’entrellacen en l’espai de JxCat.
Un Govern per fer què? “Alçar de nou el cap”, “sacsejar el país”, ha dit el president Aragonès aixecant acta de l’estancament al qual ha conduït la ressaca de l’octubre del 2017. I ha situat el pla d'actuació sobre dues vies: el bon govern, la gestió eficient per recuperar terreny perdut, i l’amnistia i l’autodeterminació. Tot govern necessita un discurs que li doni ànima, però és la pràctica el que el legitima. L’articulació entre les paraules i les coses és la clau de l'èxit. Tothom sap que amnistia i autodeterminació, en el cas que siguin possibles, no arriben en una legislatura (i encara menys en dos anys, que seria el límit que els socis haurien posat a Esquerra). No continuem en la temptació de mantenir la fantasia per dissimular els fracassos. “Per a qualsevol projecte col·lectiu cal tenir la casa endreçada”, en frase del president Pujol.
2. Parlar. L'octubre del 2017 no es va assolir la independència però va quedar clar que és un objectiu per a molts catalans. En aquest sentit mai s’havia arribat tan lluny. Les institucions espanyoles van demostrar capacitat per avortar l’intent, però amb un desgast considerable, una perillosa ruptura de l’equilibri de poders en favor del judicial i un salt en la dinàmica de confrontació política, amb una dreta disposada a utilitzar la qüestió catalana com a causa patriòtica de la seva radicalització.
El govern espanyol sembla, per fi, decidit a fer efectiva la promesa de l’indult, que és el mínim per entrar en una via de diàleg, per tant de reconeixement mutu entre els interlocutors, i la dreta ja anuncia que la dinamitarà per via judicial i per la via que calgui. Així és difícil que es pugui sortir de l’atzucac actual i entrar en una nova etapa que permeti avenços significatius cap a una nova relació entre Catalunya i Espanya. Que és exactament el que no vol –i en això coincideix amb la dreta espanyola- el sector de l’independentisme que creu que encara caldran algunes víctimes per aconseguir la recompensa suprema. ¿De debò que amb la relació de forces actual es pot creure que Catalunya té capacitat de desestabilitzar Espanya fins a tombar-la en quatre anys?
Que la gran promesa no impedeixi una política efectiva de rellançament per treure Catalunya del parèntesi en què està atrapada. I més després de l’afegitó de la crisi pandèmica. S’ha d’obrir un diàleg amb el govern espanyol. Les dues parts hi han d'apostar. I ni l'una ni l'altra poden anar al tot o res. Aquí, Aragonès no ha de tenir por de prioritzar les urgències de reconstrucció del país, amb l’orgull de voler ser model i no còpia, i d'incorporar més aliats a l’intent; i Sánchez no s’ha d’amagar darrere les amenaces de la dreta i ha de crear aliances perquè l’esperit de revenja no ho arrossegui tot. Ens agradi o no, Catalunya, per avançar, no pot menystenir els marcs en què està inscrita: Espanya i Europa.
Josep Ramoneda és filòsof
