Sacrifici
En l’afer judicial i polític que ateny Laura Borràs, cal fer-se diverses preguntes. La primera, si va ser bona idea nomenar com a segona autoritat del país una persona amb una motxilla judicial tan carregada com la seva. La segona, si l’independentisme no es va passar d’angelical quan va aprovar un reglament que obliga a dimitir a tots els investigats per corrupció, sense tenir en compte la presumpció d’innocència. La tercera, si l’escrit de la Fiscalia i la petició de penes per a Borràs guarda proporció amb les irregularitats de què se l’acusa (espòiler: no). La quarta, si el fraccionament de contractes per falsejar una adjudicació pública és un delicte greu o realment “ho fan totes les administracions”, com s’ha pogut sentir i llegir en les últimes setmanes. I la cinquena, relacionada amb l’anterior, és si les forces policials i la justícia pequen d’un sospitós excés de zel quan es tracta de delictes o faltes que impliquen personalitats d’ideologies desafectes al règim.
És lícit formular-se totes aquestes preguntes, en un país on la política està tan judicialitzada, i viceversa. Si Laura Borràs està sota sospita, amb més raó ho ha d’estar l’aparell judicial de l’Estat, veient els casos de connivència entre jutges, policia i periodistes que, amb puntual degoteig, ens va servint l’excomissari Villarejo. També és lògic que la presidenta, que és una política amb ganxo popular i legítima ambició, intenti defensar la seva innocència i denunciar tot el joc brut que hagi detectat en contra seu. Ara bé, pel que fa a la naturalesa dels fets denunciats, la documentació és sobre la taula, amb la paperassa corresponent, uns correus electrònics molt explícits i unes quantitats de diner públic que en cap cas han enriquit Laura Borràs, però podrien haver-se gestionat de manera incorrecta; tothom pot jutjar-los com consideri convenient, i si no en té prou, pot llegir articles de juristes assenyats com Joan Queralt. També pot consultar els informes anuals de la Sindicatura de Comptes o, directament, buscar a Google “contractes fraccionats” per adonar-se de la dimensió real de l’afer.
El que resulta més difícil de legitimar és que Laura Borràs es presenti com una víctima de la repressió de l’Estat contra l’independentisme, al costat dels presos i els exiliats de l’1-O, els càrrecs públics en espera de judici pel mateix cas, els acusats dels CDR, els dels disturbis d’Urquinaona, els membres de la mesa del Parlament o les víctimes de les escoltes il·legals del Catalangate. El cas de Borràs no té res a veure amb la causa general contra el moviment independentista, i el fet que la presidenta es victimitzi en aquesta direcció ni l’afavoreix a ella, ni afavoreix el moviment, ans al contrari, li pren força moral i pot fer que alguns sectors interpretin que la repressió derivada de l’1 d’Octubre és una capa salvadora que blanqueja tota mena de comportaments públics.
En aquest cas, potser és injust exigir a Borràs que se sacrifiqui pel bé del moviment i del prestigi de la institució que representa, però el que és segur és que Borràs no pot pretendre que sigui el sobiranisme en conjunt el que se sacrifiqui per ella, en un afer que, no ho oblidem, s’origina quan els Mossos d’Esquadra detenen un petit traficant i li intercepten una sèrie de correus electrònics que parlen de certs tripijocs administratius. Presentant-se com una víctima més del lawfare, Borràs situa els seus companys de viatge entre l’espasa i la paret, i això només pot portar a un desenllaç.
