Sacrificar els Jordis?
El dilema és diabòlic: ¿Puigdemont o els presos? Ens l’estampa als morros un Estat que ha decidit sacrificar la seva dignitat democràtica triant assemblar-se més a l’autoritària Turquia que a la liberal Anglaterra. Un Estat rabiós, ultranacionalista, ferit en el seu orgull, venjatiu. Un Estat que, al repte pacífic i democràtic català, hi ha respost amb violència i empresonaments fraudulents. Un Estat poderós i perillós. Davant d’aquest Leviatan, què fem?
Aquesta setmana he mantingut converses difícils amb bons amics. Tots estem massa exaltats, angoixats. No hi ha cap solució bona. Només faltava el Llarena amb el Forn. Des de l’afecte, un dels amics llançava greus acusacions als que no veiem clar el “Puigdemont o Puigdemont”. Insistia, amb un fatalisme de tragèdia grega, que si anem al xoc amb el president com a bandera certament tenim les de perdre, però si no hi anem aprofitaran la nostra feblesa per arrasar-nos igualment. Perdut per perdut, dignitat!, deia.
Les derrotes dignes formen part de la nostra tradició, però no ens hi podem conformar. Hi ha altres formes de dignitat. I en tot cas, als que no ho vegin, els toca explicar què suposaria una opció així, amb l’honestedat de dir en públic que Puigdemont no podria fer de president (quedaria com un símbol a l’exili), que la Generalitat seguiria en mans de Rajoy (l’actual president de facto ) i que vindrien unes eleccions encara en pitjors condicions per a l’independentisme, del resultat de les quals en podria sortir un president unionista. I sobretot suposaria abandonar els Jordis, Junqueras i Forn a la seva sort, que tornessin entre reixes els que ara estan en llibertat provisional, i afegir-ne molts a la cua. Ho volem, tot això?
No tinc res en contra de donar a la política emocions, sentiments. La raó freda i calculadora no ho és tot. Però si ho fem, donem-li els sentiments més nobles. I ara mateix el meu cor posa per davant de tot, de tot, la llibertat dels presos. És un deure d’humanitat. És com ara mateix entenc la dignitat de Catalunya. Els hi devem. No entendria la construcció d’una Catalunya realment lliure a costa de la seva llibertat i encara menys condemnar-los sense esperança a canvi d’una derrota gloriosa. Per això crec que s’imposa un gir estratègic que suposi no caure en la provocació permanent de l’Estat, en el cos a cos.
L’autèntica força de l’independentisme és la manca de força bruta: saber estar en peu de pau, la fermesa en el fons i la pulcritud en les formes, el discurs conciliador i democràtic de cara a Espanya i entre catalans. Això ara pot sonar a flors i violes, però només quan hem anat així hem avançat, hem sumat més gent. Entenc el dolor i la ràbia de tanta gent, que també és la meva, però topant de cap contra una Espanya intolerant prendrem encara més mal. Tots, inclòs Puigdemont. Recularem, ens esgotarem i sobretot ens fracturarem, com volen. Hem de recuperar forces i plantejar un no-xoc, descol·locar-los com tantes vegades hem fet.
Avui, la nostra dignitat política ha de ser abans que res humanitària, amb els presos. Per això des de la majoria absoluta parlamentària toca recuperar el Govern -per protegir l’escola, TV3, la sanitat, per protegir Puidemont a l’exili...: això també és dignitat!- i evitar donar excuses a una justícia injusta que ha convertit els presos en ostatges. Santamaría, amb els ulls injectats d’odi, ja va dir que era Rajoy qui els havia posat a la presó. I Llarena ens ha reconfirmat que són presos polítics. Fem-nos forts, doncs, en aquest crit de justícia. Aquí sí que trobarem complicitats al món. I tornem a trepitjar ferm amb les nostres armes de construcció massiva: diàleg, pau, tolerància, democràcia, govern, República.
