Em disposava a triar un tema per escriure el primer article de la tornada. Trobo que és un estiu en què han passat força coses, més enllà de la inefable i enèsima investigació per mirar de demostrar l’existència del monstre del llac Ness.
Podria parlar de Rubiales i el #ShaAcabat, per descomptat. O de la calor infernal que hem patit i que haurem de patir tots els estius de la nostra vida. O de les eleccions del 23-J i de les seves derivades i conseqüències que encara estan per arribar. O del paorós triomf de Javier Milei a les primàries de l’Argentina i de per què els polítics que fan més por porten un pentinat estrafolari (Milei, Trump, Johnson). De l’onada de protesta contra el turisme massificat que d’una manera clara i potser irreversible està fent-nos malbé el país. De la invasió de meduses liles. Dels pits de l’Amaral.
Podria explicar que aquest vint-i-dos d’agost va fer vint-i-cinc anys que va morir la meva mare i que per recordar-ho vaig fer una piulada amb una foto de quan ella era jove i jo petita, a la platja, i vaig aprofitar per recomanar la lectura de la seva poesia. Que molta gent em va dir que la mare s’assemblava a la Lady Di. I que una persona va considerar que el tuit era motiu suficient per dir-me enxufada, privilegiada sense haver-m’ho guanyat i més coses.
Podria denunciar –però ja no me’n queden ganes– el col·lapse de les instal·lacions municipals de Badalona per la falta clamorosa de manteniment.
Però no us parlaré de res d’això. Aquest ha estat l’estiu de la mort de Michela Murgia. I això sí que val un article.
Aquesta dona, escriptora sensible i brillant, activista feminista i antifeixista i independentista sarda, ens va deixar per un càncer fulminant als cinquanta-un anys. I després parlen de justícia divina.
A l’última entrevista, coneixedora ja del seu final proper, deia: “Tinc cinquanta anys, però he viscut deu vides. He fet coses que la gran majoria de la gent no fa en tota la seva vida. Coses que ni tan sols sabia que volia fer. Tinc records preciosos", va dir en aquella mateixa entrevista. Quan el periodista li va preguntar com volia ser recordada, l'escriptora va respondre: "Recorda'm com vulguis. Mai no he pensat a mostrar-me diferent de com soc per agradar a algú. Crec que fins i tot els que m'odien han estat útils per definir-me. Me'n vaig havent acumulat moltes vivències. Em considero molt afortunada. He conegut molta gent meravellosa. No és cert que el món sigui lleig; depèn de què fas tu amb el món".
En saber-ho, vaig començar a rellegir L’acabadora: vaig recordar el concepte fascinant de “fill de l’ànima” que fan servir a Sardenya i la meravellosa lectura que va ser aquesta novel·la sobre les dones que ajudaven a ben morir a l’illa.
Després vaig fullejar Noi siamo tempesta, on Murgia relatava històries sense herois que han canviat el món. En aquesta reivindicació de les injustament bescantades “lluites compartides”, l’autora explicava el nostre Primer d’Octubre.
Cinquanta-un anys. Tantes lluites per fer, tants llibres per escriure. I encara aquest últim gest de coratge de reconèixer que se sentia afortunada, que la vida és bonica i el món un lloc fabulós segons què hi facis.
Michela Murgia no devia necessitar una acabadora que l’ajudés a ben morir, n’estic segura. Morir, com tot el que feia, ho va fer bé.
