Pedro Sánchez ha afirmat aquest dijous que "l’amnistia no era el pas següent" que volia fer, però és coherent amb la política de normalització a Catalunya”. Entesos, però què és el “normal”, aquí?
¿És normal que, arribats al 2023, la societat espanyola hagi acceptat plenament el divorci, l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe o l’eutanàsia, i no accepti un referèndum com el d’Escòcia o el Quebec? ¿És normal que tot el que tingui per oferir Espanya després d'anys de manifestacions milionàries i pacífiques sigui guerra bruta policial, antidisturbis, lawfare i Pegasus? ¿És normal que Catalunya porti penjada la llufa d’insolidària quan la contribució de l'esforç fiscal supera de molt una quota raonable de solidaritat? ¿És normal que Aitana Bonmatí (jugadora, també, de la selecció espanyola) agraeixi la Pilota d’Or en català a París i la xarxa s’ompli de delictes d’odi? No, no és normal. Que la catalanofòbia sigui real no la fa normal, i en canvi, està plenament normalitzada.
Parlant del verificador, Sánchez ha dit també que “si dos no s’entenen, està bé que hi hagi un tercer que els acompanyi”. D’acord, però què és exactament el que no han entès de Catalunya en els últims 40 anys? Què més i com més s’ha de dir? Que el Procés acabés malament no vol dir que aquells dos milions llargs de votants de l’1 d’octubre no haguessin arribat a una conclusió normal: així no volem seguir.
I no, no és un problema de dos que no s’entenen. Aquí fa molt de temps que ens entenem tots, però l’Estat ha decidit que el desencaix de Catalunya no posa en perill la viabilitat econòmica d’Espanya, i que fins i tot és rendible en termes electorals. Ergo, pal i pastanaga. Com que el que té l’Estat és el que decideix què és normal i què no, per això parlem d’encaixar Catalunya, quan hauríem d’estar parlant de com normalitzar Espanya.
