Què s’ha de fer i què no s’ha de fer amb la inflació

Des que, als anys setanta, les crisis del preu del petroli van disparar la inflació i van posar traves al creixement econòmic, els preus s’han mantingut estables durant dècades, fins i tot en moments de vigorosa expansió. Molts responsables polítics i economistes se’n van congratular, afirmant amb orgull que havien trobat la fórmula màgica. A la base de l’anomenada Gran Moderació hi havia uns bancs centrals independents que podien estabilitzar les expectatives inflacionistes mitjançant el ferm compromís d’apujar els tipus d’interès sempre que es presentés l’amenaça de la inflació. La independència volia dir que els bancs centrals no s’havien de preocupar de compensar els costos (per norma general, pèrdues de producció i llocs de treball) amb els possibles beneficis.

Però aquesta teoria tan generalitzada sempre s’ha vist qüestionada pels fets. Com que les pujades dels tipus d’interès aconsegueixen el resultat perseguit reduint la demanda, no “resolen” la inflació derivada del xocs d’oferta, com ara el fort augment del preu del petroli o els bloquejos de la cadena de subministrament produïts durant la pandèmia i a conseqüència de la guerra d’Ucraïna. Uns tipus més alts no es traduiran en més cotxes, més petroli, més gra, més fertilitzants ni més llet maternitzada. Al contrari, com que encariran les inversions, fins i tot poden impedir una resposta eficaç als problemes de l’oferta.

L’experiència dels anys setanta ens ofereix algunes lliçons importants de cara al moment actual. Una d’elles és que les grans pujades dels tipus d’interès poden ser molt disruptives. Pensem en la crisi del deute llatinoamericà, que va tenir efectes persistents durant gairebé dues dècades. Una altra lliçó és que els “aterratges suaus” pilotats pels bancs centrals són especialment difícils d’organitzar.

En aquests moments, gran part del debat públic se centra en buscar el culpable de l’augment de la inflació. Però atesa l’envergadura de les recents interrupcions del subministrament arran de l’estricte confinament de la Xina i els efectes de la guerra en la distribució de gra, petroli i fertilitzants, la inflació era inevitable.

A més, el fort creixement dels beneficis empresarials fa pensar que el fet que s’hagi intensificat la concentració del mercat pot ser un factor important en l’actual inflació. Tot i que no tenim del tot clares les causes exactes de l’augment dels beneficis empresarials, no hi ha dubte que han pujat força durant la pandèmia. I quan sorgeixen greus limitacions de l’oferta als mercats, com ha passat en molts sectors durant aquests últims dos anys, les empreses amb un poder de mercat considerable estan més ben posicionades per aprofitar-se de la situació.

Ara que la inflació és aquí, la gran pregunta és què hem de fer. Uns tipus d’interès prou alts frenaran, en efecte, el creixement dels preus, però a canvi mataran l’economia. Sí, alguns defensors de la pujada dels tipus d’interès afirmen que lluitar amb agressivitat contra la inflació ajudarà els pobres, perquè els salaris s’estan quedant endarrerits respecte dels preus. Però per als treballadors no hi ha res pitjor que no tenir ingressos i veure reduït el seu poder de negociació, que és el que passarà si el banc central dissenya una recessió.

Una certa normalització dels tipus d’interès seria, sens dubte, beneficiosa. Els tipus d’interès han de reflectir l’escassetat de capital i, per descomptat, el preu “correcte” del capital no és zero ni negatiu, com seria el cas amb uns tipus pròxims a zero i uns tipus reals (ajustats per inflació) molt negatius. Però apujar-los massa, i massa de pressa, comporta importants perills.

Per exemple, cal reconèixer que el creixement salarial als EUA s’ha desaccelerat bruscament: ha passat d’una taxa anualitzada superior al 6% la tardor del 2021 a només el 4,4% en el període més recent. Vet aquí la realitat de l’“espiral de salaris i preus” que abans feia tanta por a tothom i va alimentar les peticions d’un ràpid ajust de la política monetària.

També és important reconèixer que aquesta evolució contradiu frontalment els models estàndards de la corba de Phillips, que pressuposen una relació inversa a curt termini entre la inflació i l’atur. La desacceleració del creixement salarial s’ha produït en un moment en què la desocupació és inferior al 4%, un percentatge per sota de tots els càlculs de la “taxa d’atur no acceleradora de la inflació”. La forta desacceleració del creixement salarial indica que els responsables polítics s’ho haurien de pensar dues vegades abans d’obrir la porta a noves pujades de l’atur per controlar la inflació.

Al contrari del que afirmen molts analistes, les famílies encara no estan gastant gran part dels seus estalvis. La caiguda de la taxa d’estalvi de què tant s’ha parlat aquests últims mesos no reflecteix ni un consum addicional ni una disminució dels ingressos, sinó un augment de l’import dels impostos sobre els guanys de capital que paga la població.

Amb un consum real a nivells normals, hi ha pocs motius per creure que l’economia nord-americana té un greu problema d’excés de demanda. Per empitjorar les coses, és probable que uns tipus d’interès més alts i els seus efectes en els mercats immobiliaris resultin contraproduents. Al cap i a la fi, els lloguers són un component important de l’índex de preus al consum, i han pujat força, en part a causa de l’escassetat d’oferta. Ara que l’oferta immobiliària rep un nou cop per la pujada dels interessos hipotecaris, qualsevol benefici a curt termini, com ara la baixada de la demanda, es veurà compensat parcialment per l’augment dels preus de l’habitatge.

Aquest exemple apunta a un problema més greu, perquè segurament moltes de les principals dimensions de la inflació actual –com ara el preu dels aliments, l’habitatge, l’energia i els cotxes– només respondran a uns tipus d’interès moderadament més alts. Per exemple, les sol·licituds d’hipoteca ja han baixat més d’un 20% respecte a fa un any i s’han generalitzat les caigudes del preu dels immobles. Tot i així, hi ha la temptació d’apujar els tipus d’interès massa i massa de pressa, i per això ara s’ha generalitzat el temor a una recessió imminent.

De tota manera, tot i els escarafalls sobre la inflació i les respostes de política monetària, hi ha menys desacord del que sembla. La majoria de comentaristes, tant d’esquerres com de dretes, creuen que s’han d’apujar els tipus. La polèmica sorgeix a l’hora de plantejar-nos quan ens hem de preocupar perquè pugen massa i massa de pressa, i fins a quin punt hem de prendre mesures preventives.

Els falcons volen apujar els tipus d’interès fins que la inflació s’atenuï o fins que el dolor provocat per l’augment de la desocupació i la baixada del creixement sigui massa fort per suportar-lo. En canvi, els que es preocupen per l’economia real i els treballadors defensen una estratègia gradual: ajornar les mesures més restrictives fins que hi hagi proves d’una acceleració considerable de la inflació.

Quan ens plantegem aquesta disjuntiva, hem de recordar que l’economia actual és molt diferent de la dels anys setanta. En conseqüència, el debat s’hauria de centrar en què més pot fer el govern per controlar la inflació i per gestionar-ne els efectes més adversos, i quines idees polítiques i econòmiques ens orientaran millor per aconseguir els objectius perseguits.

Fins i tot la majoria dels que s’han queixat de l’excés de demanda reconeixen que la inflació actual es deu en gran part a les interrupcions de l’oferta i que, tot i que cap d’aquestes crisis s’hauria pogut pronosticar amb gaire precisió, el sector privat ha fallat estrepitosament. El seu comportament miop ha tornat a imposar uns costos enormes a la societat. En un món turbulent assetjat per una multiplicitat de riscos, les nostres economies no tenen gens de resiliència. Pitjor encara, molts d’aquests riscos eren previsibles. Fixeu-vos en l’excessiva dependència europea del gas rus. Molts economistes havien advertit dels perills que comporta la falta de diversificació.

Tot i que algunes d’aquestes crisis s’haurien produït irremissiblement, els seus efectes s’han vist agreujats per una filosofia política i econòmica que dona prioritat als interessos empresarials i les solucions “basades en el mercat”. Molts dels problemes més greus que ara tenim –i les seves conseqüències per a la ciutadania– només es poden resoldre mitjançant una acció col·lectiva coordinada. Fan falta mesures polítiques governamentals encaminades a restringir les concentracions del poder del mercat i promoure la diversificació i un pensament més a llarg termini, i també calen estratègies industrials que reconeguin la importància de les fronteres i els riscos reals que tenim al davant.

Per resoldre les limitacions de l’oferta fan falta solucions del costat de l’oferta. Aquestes mesures contribuirien a controlar la inflació en la mateixa proporció que unes pujades restringides dels tipus d’interès, i no es farien a costa dels treballadors ni de l’economia en general.

Per abordar els problemes d’oferta de mà d’obra, els responsables polítics s’han de plantejar la reforma de la immigració, les inversions en l’atenció dels infants, un salari mínim més alt i unes lleis que facin els llocs de treball més atractius, sobretot per a les dones i la gent gran. Per solucionar els problemes del sector de l’habitatge, hem de fomentar la conversió de les oficines buides en unitats residencials. Per fer front a la crisi energètica, necessitem moltes més inversions públiques en energia verda i preus del petroli garantits pels governs: una combinació de mesures que afavoreixi la producció quan hi hagi escassetat i, alhora, vagi eliminant a llarg termini els combustibles fòssils. També necessitem unes lleis de la competència més estrictes perquè les empreses no tinguin incentius per reduir la producció amb l’objectiu de treure més suc dels seus beneficis.

L’actual inflació ha propiciat grans guanyadors i grans perdedors: els guanyadors es concentren a la part més alta de la distribució de renda i riquesa, i els perdedors a la més baixa. Això no pot ser, ni pot durar més temps.

Copyright Project Syndicate