Les vacances ja no són vacances. No sé com s’haurien de dir, però sé que dient el que dic em deixo portar per la nostàlgia d’un passat que, en termes d’estiueig, sí que era millor. O ens fem grans a marxes forçades. Però la realitat és que ja no podem tornar a aquells estius que marxaves on fos, el turisme no estava mal vist ni et podies permetre avions, i desconnectaves de veritat. Queden molt lluny, aquelles vacances. De fet, s’han acabat. Perquè fins i tot si no marxaves enlloc, desconnectaves de veritat. Ara ens hem acostumat a estar sempre disponibles i que els altres ho estiguin per a nosaltres. Necessitem que tot es respongui amb rapidesa, ja sigui un tema de feina, una qüestió domèstica o un t’estimo dit a hores intempestives. Ens ataquem per whats, mails, trucades, instagrams, i twitters que ja no es diuen twitter. No hi ha cap urgència, però tot ens sembla que ha de ser dit avui, ara. Ja no busquem monedes ni cabines per fer una trucada. Ja no ens enviem postals ni cartes que ens omplien una estona del viatge, quan calia comprar segells i trobar les bústies. Quan t’asseies i pensaves què posaves a cada parent o amiga. Quan la cabina funcionava dèiem “fa una mica de fred, però estem menjant bé i això d’aquí és molt bonic”. I quan tornaves quedaves i t’explicaves les vacances. Si tenies sort i havies fet el camí correcte de les amistats no hi havia ningú que t’ensenyés fotos durant tota la tarda. Ara quasi ens faria il·lusió tenir aquesta excusa pesada per compartir algun misteri. S’han esvaït. Totes les fotos estan penjades a l’Insta i si ha quedat alguna cosa per ensenyar la veurem penjada al setembre amb un comentari de l’estil “que lluny em queden ja les vacances!”. Perquè quan acabem aquesta pausa ja estem pensant en la següent i, sobretot, en com omplir les xarxes de menús i de peus bruts d’estiu. En diem pausa, però no parem mai perquè si ho fem, tenim por que ens oblidin, i si ens obliden, desapareixem. I això no ho podem suportar. Així que correm a ser als llocs que toca per penjar fotos, no fos cas que no competim també durant les vacances i no tinguem aquella imatge que ja té tothom i que, francament, avorreix. Però ningú no està obligat a ser original. Tenim por que si no ens manifestem, es pensin que ens ha passat alguna cosa. És un temor infundat perquè les malalties i les morts també són convenientment relatades. No ho jutjo. Cadascú és lliure d’explicar els plaers i els patiments que cregui oportuns. La vida és plena de tot. La intimitat també és analògica.
Fem veure que tenim rutines noves, però, amb sort, només hem canviat el paisatge. La gent a la platja parla per telèfon de coses banals, és incapaç de posposar converses que no són necessàries i, encara menys, de silenciar paraules que sonen a tot volum mentre trenquen les onades. Desconnectar és pràcticament impossible, és un món que ja no existeix. I es fa molt més palès quan aturem el ritme habitual, ni que sigui per triar-ne un altre. El mòbil fa molta més mandra que habitualment. Parlo per mi. Però hem après a comunicar-nos així. Sense límits. Sense vacances. Comunicar-nos és el més important i al llarg del temps ho hem fet de maneres diverses. Un dia ens van posar al davant un mòbil i el vam acceptar com hem acceptat que les empreses energètiques ens tractin malament per defecte. Necessitem l’energia i necessitem comunicar-nos. Fa basarda veure’ns tan xais davant les necessitats. És impactant pensar que ara mateix, apagar, és tan radical que espanta.
Bon estiu a tothom. Aquí tanquem fins al setembre.
