Que el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, a la primera volta, hagi estat el segon partit més votat a França amb el 23 per cent dels vots, només a 4,6 punts percentuals d’Emmanuel Macron -i un punt per sobre de Jean-Luc Mélenchon-, ha fet que molts analistes s’hagin estirat els cabells per l’avanç de l’extrema dreta francesa, tot mirant a Vox de cua d’ull. I encara, segons els darrers sondejos, diumenge vinent entre el 45 i el 49 per cent dels francesos votaran una presidenta d’extrema dreta. S’han tornat bojos?
ANEM A PAMS. ¿I si les anàlisis habituals d’aquests dies fossin captives d’un vell patró de lectura? La realitat política francesa ha canviat radicalment, tal com mostra el fracàs rotund de republicans i socialistes. Però, com que es manté el model d’anàlisi, els comentaristes han de rebregar la realitat fins a fer-la encaixar com sigui dins del vell esquema. La pregunta és: ¿no seria millor buscar un nou patró d’anàlisi per tal que fos aquest el que encaixés amb els fets?
PERSONALMENT, em sembla més intel·ligent la segona opció, si és que més que no pas jutjar-los, del que es tracta és de comprendre els resultats electorals. I sobretot si no es vol caure en les temptacions apocalíptiques al servei de la superioritat moral de l’analista davant de la suposada misèria política de l’electorat. Aquesta segona perspectiva, ho sé, és molt arriscada, necessita una prèvia reflexió autocrítica, i sobretot exigeix l’elaboració de noves categories d’anàlisi. És un recorregut llarg... Aquí em limitaré a formular algunes de les qüestions que s’haurien de poder respondre.
EN PRIMER LLOC, caldria revisar la idea que han alimentat els sondejos d’opinió segons la qual les ideologies es representen en un contínuum que va d’extrema dreta a extrema esquerra, on cal situar electors i partits. Però ¿les ideologies, i encara més les pràctiques dels partits, se situen inequívocament i necessàriament en un punt fix d’aquesta línia imaginària? ¿No hi ha idees i pràctiques que se salten tota lògica lineal? Si Le Pen diu que farà sortir França de l’OTAN, si critica l’autoritarisme burocràtic de Brussel·les i si dona suport a la lluita “coratjosa” en contra dels parcs eòlics marins, tot això només recorda l’extrema dreta?
EN SEGON LLOC, i d’acord amb la primera consideració, un partit que obté gairebé un quart dels vots en unes eleccions, ¿es pot dir que encara és l’extrem de res? ¿No seria més convenient acordar que qui ha anat a parar a l’extrem -si més no, l’extrem de la irrellevància- són els republicans i els socialistes, amb un 4,8 i un 1,8 per cent dels vots?
TERCERAMENT, i en tenim experiència ben directa, ¿no és cert que els partits polítics, quan busquen ampliar la base, són capaços de fer canvis radicals de discurs i d’objectius? En aquest cas, un partit considerat d’extrema dreta, ¿podria haver deixat de ser-ho? Els canvis de camisa -a vegades qualificats d’evolució o maduració política-, ¿no ens han permès veure miracles ideològics encara més grans que els que van del vell Front Nacional a l’actual Reagrupament de Marine Le Pen?
POSEM, en quart lloc, que l’electorat vota en funció dels seus malestars i interessos i a qui confia que el defensarà millor, més que no pas a ideologies de principis confusos. I si és així, ¿no seria més convenient saber quins interessos han sabut representar Macron, Le Pen o Mélenchon, i per què han estat més creïbles que no pas les etiquetes amb què se’ls estereotipa?
EL SISTEMA polític democràtic actual, a França i arreu, necessita renovar-se. Cert. Però pel que fa a les decisions de l’electorat, sembla que ja ho va fent. Ara tocaria als experts de renovar les seves velles eines si volen posar llum als fets i ajudar-nos a entendre les raons de l’electorat en lloc de deixar-nos encara més a les fosques.
