Com s’aconsegueix una derrota
Tot i que no s’hi val a fer generalitzacions fàcils, sí que es pot dir que sovint les eleccions es perden més que no pas es guanyen. Vull dir que, amb les excepcions que calguin, en un marc de gran desconfiança cap a la política com l’actual, el comportament electoral implica que, més que no pas per mèrits propis, els que guanyen les eleccions ho fan per demèrit dels adversaris. Per exemple, es perden per incapacitat de mobilitzar el propi electorat, que s’acaba quedant a casa disgustat. O perquè creix el vot de càstig. O el de la por. O el vot ressentit, pel fet que hom s’ha sentit desatès o fins i tot enganyat. Resta el vot d’adhesió incondicional, però cada vegada més reduït.
VA SER EL CAS de la victòria de Donald Trump sobre Hillary Clinton. Després del seu triomf es va discutir molt entre els analistes per què Trump havia guanyat i sobre com era la societat nord-americana que l’havia votat. Però es va estudiar molt menys per què Hillary Clinton havia perdut i l’electorat que l’havia abandonat, fet que acostava molt més a les claus d’aquell resultat. I el mateix s’hauria d’aplicar a les recents eleccions franceses. Encara que les va guanyar agònicament Emmanuel Macron, ell va ser el responsable que per poc Marine Le Pen no guanyés la presidència. Els resultats van dir més del fracàs de la presidència de Macron que de les virtuts de Le Pen. I quan arribin els resultats de les properes eleccions andaluses, hauríem de fer el mateix: posar molta més atenció en els perdedors i com s’han guanyat la derrota, que no pas en els guanyadors i com s’han aprofitat de les febleses i incompetències dels altres.
LA REFLEXIÓ em sembla oportuna per entendre anteriors, però sobretot, futures eleccions a Catalunya. A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el resultat més significatiu no va ser –des del meu punt de vista– la majoria independentista que sumaven ERC, Junts i CUP, sinó la pèrdua de vot que van tenir respecte del 21-D del 2017. Es tractava d’una victòria pírrica, molt marcada pel duel entre ERC i Junts. Però el cert és que l’actual govern ha acabat arrossegant més la feblesa d’aquesta pèrdua de suport que no pas ha pogut aprofitar la suposada força d’una majoria tan estantissa.
DE LA MATEIXA manera, crec que l’estratègia que segueix Salvador Illa i el PSC consisteix més en erosionar el govern actual i exasperar-ne els conflictes interns –com si fossin pitjors que els del seu govern PSOE-Podemos–, que no pas presentar-se com a alternativa amb propostes creïbles. El PSC viu atrapat en la contradicció que si aconseguís grans avantatges de Madrid per a Catalunya, se’ls apuntaria ERC, mentre que per fer fracassar el govern català no pot aportar res de significativament valuós. Imagino que es tracta d’allò d’esperar que el cadàver del teu enemic passi per davant de casa teva. I podria molt ben ser que els anés bé.
EL DESAFIAMENT electoral del vot independentista passa per la recuperació de la confiança en els partits que el representen. Però la pugna entre tots tres partits, particularment entre els dos que es disputen l’hegemonia, ho fa impossible. Tampoc hi ajuda la manca d’una interpretació comuna sobre què va ser el primer d’octubre del 2017. I les crides recíproques a no confondre’s d’adversari no són altra cosa que dards farisaicament llançats entre ells mateixos, cosa que queda provada quan ni uns ni altres en fan cap cas. Entre d’altres, el darrer incident pels insults de Rufián a Puigdemont mostra la profunditat i el caràcter irresoluble de la ruptura independentista.
A ‘EL CAMÍ de la independència’ (2010) sostenia que l’independentisme reactiu, el de “cap agressió sense resposta”, era el principal enemic de la independència. Mai no hauria imaginat que també ho seria l’independentisme a les institucions de govern, sense cap resposta per a les agressions de sempre.
