Fins ara tot era temptejar. Comença el compte enrere i la negociació avui és més complicada que ahir o simplement està més a prop i es veu la profunditat del penya-segat. Feijóo ha fracassat en la seva investidura i és el torn de Pedro Sánchez d’intentar un govern d’allò que es va anomenar l’Espanya plural. Espanya està dividida sobre l’amnistia, però la relació de forces és avui favorable a culminar el procés de racionalització política que va començar amb els indults. No serà fàcil i el Tribunal Constitucional s’encarregarà de fer-ho notar, però el cor de l’apocalipsi no ha arribat al govern.
A Madrid, s’ha complert el guió. Feijóo ha solucionat la papereta amb solvència parlamentària però Sánchez ha mantingut la lleialtat del seu grup parlamentari per barrar el pas al candidat del PP i els seus socis de Vox. Sobrat, sense despentinar-se, sense ni tan sols intervenir parlamentàriament. Sánchez presentarà el programa de govern en la seva pròpia investidura i serà allà quan haurà de defensar les virtuts d’una amnistia que va negar en campanya, i acabar de convèncer els seus.
Amb el debat d’investidura de Feijóo al Congrés i el debat de política general al Parlament coincidint en el temps i a només tres dies de l’1 d’octubre, no s’han evitat les gesticulacions que han tensat la negociació.
MASSA COINCIDÈNCIES
Els dos escenaris parlamentaris tenien els mateixos actors però necessitaven construir relats diferents i el resultat ha sigut apujar el preu de la investidura des del Parlament amb un acord d’ERC i JxCat que ha enervat els socialistes.
La situació recorda alguns episodis del 2017 i cal preguntar-se quines lliçons n’ha tret cadascú i fins on està disposat a confondre els electors edulcorant el fracàs de l’estratègia política sobiranista i també la de l’Estat.
Les aigües estan remogudes i no hi ha res pactat sinó posicions per intentar negociar des de l’avantatge.
La situació a hores d’ara és que a Junts consideren que ERC ha rectificat per apropar-se al “compromís històric” que va demanar Puigdemont parlant de l’amnistia i el referèndum per condicionar la investidura. Junts posa de manifest la “debilitat del govern que demostra la pèrdua de votacions al Parlament” i es presenta com el garant dels valors.
A ERC consideren que són on eren, que la seva és l’estratègia pragmàtica, que és l’expresident qui ha acceptat ara que cal negociar amb l’Estat i saluden la “mínima coordinació obtinguda” com un èxit. La competència entre els sobiranistes continua sent ferotge i un actor d’esquerra no perd l’oportunitat d’assenyalar que “els que avui els acusen de traïdors (a JxCat) són el monstre que ells van crear”.
A l’altra banda de l’hemicicle i al Congrés, els socialistes lamenten que els sobiranistes “es mantinguin en la lògica interna del 2017 amb l’«I tu més!»” i Salvador Illa se sorprèn de “la manca d’ofici polític” dels adversaris. Els socialistes lamenten sovint davant els seus interlocutors que ERC els “desconcerta” en les negociacions i que no compleix els compromisos. Malgrat els acords de la passada legislatura, no s’ha generat una relació de confiança i és que l’1 d’Octubre i l’article 155 encara ressonen, malgrat els anys transcorreguts. La ferida no s’ha tancat, ni es tancarà si no s’afronten els temes de fons: la identitat, la llengua, les infraestructures i el finançament.
L’oportunitat és única per al país i per als protagonistes de l’escenari. Sánchez s’hi juga la investidura. Puigdemont té una inesperada oportunitat política i haurà de fer equilibris entre la retòrica i la renúncia que sempre implica una negociació. Esquerra s’hi juga la credibilitat com a partit de govern i alhora guardià de l’independentisme històric.
Fins i tot els jugadors de petanca saben que és tan dolent no arribar com passar-se de frenada. Òbviament no és fàcil i els negociadors de la investidura de Pedro Sánchez es mouen com en la petanca, una partida de pòquer o un circ de tres pistes –triïn la imatge que prefereixin–. Tenen unes setmanes per negociar i escriure la lletra petita de l’amnistia –determinant-ne el perímetre i els tempos–, de pactar quin tipus de consulta s’ha de fer als catalans i fins on s’hi adapta la Constitució. D’establir les condicions de funcionament d’una taula de negociació que, ara sí, representi totes les parts. D’establir un diagnòstic honest sobre les infraestructures i el finançament. L’ambició del moment és històrica encara que, de moment, continuen mirant-se de reüll amb desconfiança.
