La novetat és que, aquesta vegada, és la justícia espanyola mateixa la que reconeix, ni que sigui implícitament, l'existència del lawfare. La guerra bruta judicial és un abús de poder antidemocràtic, i tanmateix recurrent en la democràcia espanyola: recordem les tortures i judicis de part al País Basc durant la guerra policial i judicial contra ETA, o les ràtzies contra independentistes a la Catalunya olímpica, o la impunitat dels GAL, o el tancament del diari Egunkaria, o els joves d'Altsasu, o les falses acusacions contra dirigents de Podem i altres organitzacions de l'esquerra espanyola, o la impunitat de què han gaudit, tot sovint, els grups violents d'extrema dreta, o, per descomptat, la llarga i delirant persecució judicial contra els independentistes catalans del Procés.
Tot això sempre s'ha negat categòricament, i posar en qüestió la imparcialitat dels jutges i els fiscals a l'estat espanyol ha estat anatema i ha equivalgut a la desqualificació immediata per a qui plantegés el dubte. Ara, però, és un magistrat de la sala penal de l'Audiència Nacional el que desmunta tota la instrucció d'un altre jutge, el tristament cèlebre Manuel García-Castellón, que no ha fet altra cosa al llarg de la seva diguem-ne trajectòria que utilitzar la justícia per servir interessos polítics (els del PP en particular, i els de la dreta ultranacionalista espanyola, en general). Tres anys de diligències del cas Tsunami han estat anul·lats de cop: la ironia és que s'ha fet per un defecte de forma, perquè a més de prevaricadors, els jutges com García-Castellón acostumen a ser sapastres, xulescos i indolents. Aquest García-Castellón, per exemple, es pensava que el compliment dels terminis per presentar mesures no anava amb ell, i es va permetre decretar la pròrroga de les investigacions contra els perseguits pel cas Tsunami vint-i-quatre hores després de la data límit per fer-ho. Aquest ha estat el pretext per obligar García-Castellón a desmuntar el seu circ: recorda una mica quan al gàngster Al Capone finalment el van enxampar, però no per contraban de licor, suborn, robatori i assassinat, que eren les seves pràctiques habituals, sinó per no pagar impostos.
El fet té derivades polítiques evidents (d'altres, com el retorn de Puigdemont i Wagensberg, en espera del que decideixi el Suprem, i encara unes altres que de moment no podem preveure), que són favorables als enemics polítics que García-Castellón volia destruir: els independentistes catalans i el govern de Pedro Sánchez, amb ell al capdavant. El gir de guió respecte de la situació que hi havia tot just la setmana passada torna a ser brusc i complet. Fa pensar –com deia Xavier Vendrell en una entrevista al Més 3/24, poc després que es conegués la notícia– que, a més de la bona feina de la lletrada Marina Roig, també hi ha hagut una feina política prou efectiva per part dels partits independentistes i del govern d'Espanya. Ara que la comèdia ha estat destapada, és moment de plantejar-se què fer (penalment) amb els jutges i els fiscals prevaricadors.
