Quan s’acabarà aquesta merda?

Tinc un somni il·lús i absurd. Que sigui el mateix que el del Martin Luther King no fa que em senti menys ridícula anhelant l’impossible. Ras i curt: voldria despertar-me un dia i que el racisme hagués desaparegut del tot, que no existís, que fos una mena de malson infantil que la humanitat, en el seu camí cap al progrés, va aconseguir deixar enrere. El resultat d’aquest improbable miracle seria que tots els éssers humans seríem tinguts per iguals, tan simple i tan clar com això, que la condició de persones ens vindria de naixement i prou. Podríem ser d’on volguéssim sense que això suposés cap greuge.  El color de pell, el tipus de cabells, de faccions o de dimensions corporals no provocarien percepcions negatives. Res que ens fes diferents els uns dels altres no comportaria discriminació ni dolor ni sofriment ni exclusió ni mort ni aniquilament ni esclavatge. Com deu ser anar així per la vida? Aquesta lleugeresa de l’ésser no la trobaria gens insuportable. Al contrari, em sembla que deu donar ales per treballar en llibertat, per gaudir de la vida i celebrar el goig de l’existència.

Si tinc aquest somni absurd no és només per un sentit de la justícia que fa que em revolti contra el menyspreu, no és per la indignació que em provoca saber que un nombre considerable d’éssers humans som tinguts per inferiors. No, a aquestes altures somnio amb la fi del racisme per avorriment i per una profunda fatiga. De vegades m’enganxo dient en veu alta: ¿és que no s’acabarà mai aquesta merda?, ¿és que hem de tornar a dir el que hem dit milions de vegades?, ¿és que no ens hem explicat amb prou claredat? i ¿és que no ho veuen que som tots iguals? Però l’actual panorama demostra que no som més que a les beceroles d’aquest llarg camí que ens hauria de portar a no fer excepcions en el respecte pels drets humans.  

Jo vaig descobrir-me diferent (una diferència que es van inventar altres i que em van estampar al damunt com una escopinada enganxifosa) quan vaig sortir per primer cop del confort de la meva escola de tota la vida (on, d’altra banda, tots érem diferents), i des de llavors que m’he vist obligada a dedicar bona part de la meva feina a defensar el meu dret a ser aquí, a ser d’aquí, a existir, simplement. M’hi he acostumat, esclar, quin remei! I he continuat indignant-me a batzegades quan he hagut de defensar-me del racisme o quan he vist que n’eren víctimes altres persones. No és ni de bon tros un tema en què pensés quan, amb dotze anys, vaig començar a embrutar fulls en blanc amb els primers escrits. Llavors estava convençuda que era normal i l’únic que volia era explicar històries. Però els escriptors som el que la vida fa amb nosaltres i no pas el que decidim ser. Escrivim en les condicions i circumstàncies que ens ha tocat viure. Si hagués pogut triar, de fet, a mi m’hauria agradat ser de la mena d’autors relativistes i escèptics davant de tot que deien no tenir afinitats ideològiques de cap mena, tan postmoderns que s’han enriquit renegant dels drets que ningú els ha posat mai en dubte i que encara avui repeteixen que l’art no ha de servir per a res. No m’he pogut permetre mai aquest luxe, jo, el d’escriure per escriure i fer-ho sobre qualsevol cosa, perquè només es pot renegar de la utilitat de la paraula quan no la necessites per guanyar-te la dignitat i l’existència.

Confesso que em fa ràbia haver d’escriure sobre racisme, voldria simplement oblidar-me’n i cultivar aquesta parcel·la com els senyors grans que es dediquen al seu hortet al costat de l’autovia. Però no puc perquè el soroll eixordador del racisme no em permet girar-m’hi d’esquena, el perill anihilador que comporta no em deixa ser una escriptora normal, una persona normal.