Els russos seguiran Putin fins al final?

A Rússia, la tardor comença a aparèixer a l'agost i sovint és reveladora. El cop d’estat a la Unió Soviètica l'agost del 1991 va obrir esquerdes entre l'elit soviètica, cosa que va accelerar la implosió del país, i la crisi financera de l'agost del 1998 va exposar la fallida del nou estat rus. Els atemptats terroristes del 1999, la massacre de la presa d’ostatges de Beslan el 2004 i fins i tot la revolució del 1917 van tenir lloc justament a la tardor, com si no només la natura sinó també les forces socials i polítiques maduressin i donessin fruits en aquesta estació.

Aquesta tardor del 2022 els russos s'han vist obligats a enfrontar-se a la realitat de la guerra. La decisió de Vladímir Putin, al setembre, de mobilitzar els russos va aixecar l'últim fràgil vel d'allò que el govern continua anomenant una operació militar especial a Ucraïna. Moltes famílies russes, després de mesos de desvinculació, han hagut d'enfrontar-se a la cara lletja de la guerra, quan ja feia 210 dies de la invasió. Després de l'anunci, gairebé la meitat dels russos van sentir "ansietat, por i horror", mentre que un 13% estaven enfadats, segons les enquestes realitzades pel centre independent Levada. L’escalada dels atacs russos contra objectius civils ha subratllat encara més l'existència d'una amarga guerra de venjança, que Ucraïna ha aguantat amb una resistència i un coratge moral impressionants.

No obstant això, malgrat totes les emocions que ha provocat, sembla que aquesta escalada no ha afectat l'opinió de la majoria dels russos sobre la guerra. Segons un estudi recent, el 43% dels russos donen suport al bombardeig de ciutats ucraïneses i el suport general a la guerra no ha canviat gaire. Tenint en compte el delicat estat del país, aïllat internacionalment i amb una economia precària, i la incipient comprensió del que implica la guerra a Ucraïna, aquest suport tan sòlid a les accions del Kremlin pot semblar sorprenent. Però sorgeix d'un profund pou de sentiment col·lectiu, alimentat en les últimes dècades, que fusiona els interessos dels individus amb els de l'estat, encarnat per Putin. Aquest suport pot disminuir, però no desapareixerà.

Quan va començar la guerra, l'esperança que els russos s'aixequessin i desafiessin la crueltat sense sentit dels líders del seu país es va esvair ràpidament. Alguns russos valents, sovint de generacions més joves, van sortir al carrer o es van implicar en una oposició més clandestina a la guerra. Però les protestes, tot i que hi van participar milers de persones en els primers dies posteriors a la invasió, mai van arribar a crear una bola de neu a gran escala. La causa principal va ser la por. Després que el Kremlin decidís castigar les crítiques a la guerra amb fins a 15 anys de presó, les protestes, comprensiblement, van desaparèixer. Al cap i a la fi, la gent té una vida i la vol viure, en lloc de ser torturada per un agent de policia i podrir-se a la presó.

Si bé a una minoria de russos la invasió els va generar indignació, la majoria estaven en estat de xoc. En qüestió de dies, el país s'havia convertit en un pària, expulsat dels viatges internacionals i objecte de dures sancions. Va ser profundament desorientador. Per navegar aquest territori inexplorat, la majoria de russos van buscar un terreny moral conegut: la identitat nacional col·lectiva. "El meu país, passi el que passi" va ser la reacció per defecte. Va ressonar molt el missatge d'una famosa estrella del cinema: "A la guerra no critiques els teus companys, encara que estiguin equivocats". El que va fer la gent va ser culpar el president Joe Biden, l'expansió de l'OTAN i Occident, així com els nacionalistes ucraïnesos.

Amb el pas del temps, molts russos es van distanciar de la situació. Van viure els mesos d'estiu com si no passés res. L'estat rus va prendre nota de la desconnexió pública i a principis de setembre els mitjans de comunicació controlats per l'estat van virar de l'estil de cobertura que va caracteritzar els inicis de la guerra, amb l’èmfasi posat en la desmilitarització i la desnazificació d'Ucraïna, cap a l'infoentreteniment, amb noves sèries històriques a la televisió i late nights amb presentadors coneguts. Durant un temps, els resultats del futbol i La casa del dragón van ser tendència a les cerques de Google a Rússia. Però l'ordre de mobilització de Putin, en resposta a les dificultats dels militars al camp de batalla, va trencar aquest equilibri. Que els homes fossin cridats a lluitar va tornar a posar a prova l'actitud dels russos cap a la guerra.

La mobilització va ser un segon xoc que, un cop més, la societat va interioritzar. Malgrat certes mostres de malestar i inquietud en algunes regions, els russos en general ho van acceptar. Els més educats i amb més recursos van buscar maneres d'eludir les potencials llistes: les opcions eren des de sortir del país fins a obtenir documentació oficial per evitar el reclutament militar. Però molts russos corrents veuen el deure cap a l'estat i la seva gent com una obligació inevitable.

Això no hauria de sorprendre gaire. Al cap i a la fi, la guerra magnifica el rol de la identitat col·lectiva, el punt de vista principal des del qual molts russos entenen la seva realitat. No es tracta només d'una qüestió de propaganda, encara que és cert que la major part de la ciutadania segueix l’exemple dels mitjans controlats pel govern. Funciona a un nivell més profund de percepció i interpretació, en què els ciutadans modelen les seves opinions sobre la base del que saben –o imaginen– que són els punts de vista dominants i socialment desitjables.

Aquest reflex explica les contradiccions que semblen mostrar les enquestes. Una enquesta recent va revelar que gairebé el 40% dels russos estaven hipotèticament disposats a donar suport a qualsevol de les decisions de Putin, fos signar un acord de pau o marxar fins a Kíiv. La paradoxa del suport a aquestes estratègies antitètiques es dissol quan s'entén que la gent respon a aquestes enquestes no individualment sinó col·lectivament: donen suport a tot el que es considera que serveix a l'interès col·lectiu, expressat pel seu president. En temps de guerra, amb la nació enfrontada a una sèrie d'adversaris, aquestes dinàmiques només s'intensifiquen.

Congregar-se al voltant de la bandera en situacions bèl·liques no és una reacció exclusiva de Rússia, per descomptat. La singularitat de la Rússia d’avui és la fusió simbòlica de la seva identitat nacional amb la figura de Vladímir Putin. Aquesta estranya associació és fruit d'un procés de despolitització de dues dècades, en què el Kremlin va animar la gent a confiar en Putin –concebut com una figura excepcionalment heroica que va salvar el país dels salvatges i dolorosos anys noranta– mentre sembrava una profunda desconfiança en tots els altres polítics.

A la dècada dels 2000, aquesta exitosa estratègia va sostenir-se en l'augment del nivell de vida. En l'última dècada, a mesura que el creixement econòmic s'estancava i esclatava el descontentament, ha pres la forma de la política d'identitat nacional. El patriotisme, la veneració dels símbols nacionals i l'admiració per les glòries de la història russa i els èxits recents del país s'han convertit en un mirall en què es veuen els ciutadans. Al centre d'aquesta idea nacional hi ha Putin, l'encarnació d'una Rússia més forta i exitosa.

Despertar d'aquesta il·lusió serà dolorós i llarg. Ara, com el seu líder, molts ciutadans russos estan compromesos amb la victòria a Ucraïna, sigui el que sigui que considerin que significa. No obstant això, aquesta tardor, malgrat que els russos poden trigar un temps a admetre-ho, ha estat igualment reveladora. Marca el punt en què Putin ha començat a lliscar, a poc a poc però indefectiblement, daltabaix del pedestal nacional de Rússia.

Copyright The New York Times