Els russos estan molt espantats

“Hola, tinc una dona embarassada i una hipoteca. La meva dona està morta de por i no tinc diners per anar a l’estranger. Com puc fugir del reclutament?”

Aquest és el missatge que hem rebut a Helpdesk.media, una web que vaig crear al juny amb altres periodistes per ajudar –amb informació, assessorament jurídic i suport psicològic– els afectats per les accions del govern rus. A l’autor del missatge, que va fer el servei militar obligatori fa set anys, l’han cridat per incorporar-se a files. Al govern rus no li interessa qui li pagarà la hipoteca o li cuidarà la dona embarassada. Només vol més carn de canó per a la seva guerra.

Des que Vladímir Putin va anunciar una “mobilització parcial” i va aplanar el camí perquè centenars de milers d’homes fossin reclutats per participar en la seva fallida intervenció bèl·lica, hem contestat milers de missatges com aquest. N’hi ha de queixosos; d’altres són desafiants. I n’hi ha que simplement són de derrota. Igual que els russos que intenten desesperadament agafar vols, traspassar fronteres o atacar centres de reclutament, tots els missatges transmeten el mateix desig: evitar la incorporació a files.

La veritat, però, és que segurament no la podran evitar. Tot i que es presenta com una mesura limitada que afecta només els homes que ja han fet el servei militar, a la pràctica el govern té via lliure per reclutar-ne tants com vulgui. La xifra inicial de 300.000, per exemple, ja sembla molt baixa comparada amb la realitat. Davant d’un règim monstruós fermament decidit a continuar la guerra i amb un aïllament internacional generalitzat, els russos han quedat atrapats enmig d’una catàstrofe. I a jutjar per les reaccions que hi ha hagut fins ara, estan morts de por.

Aquest terror no concorda amb el suport massiu que, segons diuen, suscita aquesta guerra. Sens dubte, el nivell real d’aquest suport és clarament inferior al que pregonen els mitjans controlats pel Kremlin. Salta a la vista que hi ha molt poca gent amb ganes d’anar a la guerra, i això es va posar de manifest amb gran cruesa dilluns passat, quan van disparar a un oficial de reclutament a Sibèria. No van sobrats d’entusiasme: Ievgueni Prigojin, director d’una empresa militar privada i home de negocis pròxim a Putin, ha començat a reclutar presos.

No hi ha gaires opcions per als ciutadans que volen fugir d’aquest destí infernal. N’hi ha que han entrat a Bielorússia, però ja ens arriben informacions que les autoritats bielorusses, còmplices de Putin, tenen previst detenir els homes procedents del nostre país. Si no és a Bielorússia, on poden anar? Pocs dies abans que comencés la mobilització, Letònia, Lituània, Estònia i Polònia van prohibir l’entrada a gairebé tots els russos. I els estats bàltics van afirmar que aquesta decisió no se suspendrà, si més no de moment.

No cal dir que la frontera de 1.600 quilòmetres amb Ucraïna està tancada. Finlàndia ha tancat la frontera. El que continua obert és Geòrgia, on la cua per passar la frontera és de més de 24 hores i, a més, de tant en tant a alguns els deneguen l’entrada sense cap motiu aparent. També hi ha destinacions més allunyades, com ara Noruega, el Kazakhstan, l’Azerbaidjan i Mongòlia. Arribar a qualsevol d’aquests països, a peu, en bicicleta o en cotxe, és una empresa duríssima sense cap garantia d’èxit.

Els bitllets d’avió per a les escasses destinacions encara a l’abast dels russos, després que la major part de l’espai aeri europeu es tanqués al febrer, estan gairebé exhaurits. ¿Vols volar aquí al costat, al Kazakhstan? Et dono un bitllet, amb dues escales, per 20.000 dòlars. ¿Vols anar a Armènia? No queden bitllets. O a Geòrgia? Rússia acostumava a oferir vols directes diaris a Tbilisi abans del conflicte del 2008, però ara tampoc s’hi pot volar.

La terrible veritat és que els russos s’han convertit en uns pàries. Molts països ja els han imposat restriccions de residència, i cada cop tenen menys possibilitats de legalitzar la seva situació, aconseguir un permís de treball o fins i tot obrir un compte bancari. Ningú està impacient per acollir els russos que fugen. En qualsevol cas, no se sap del cert fins quan Moscou els permetrà sortir del país. Algunes autoritats militars regionals ja han donat ordres de prohibir abandonar els seus pobles i ciutats als homes susceptibles de ser mobilitzats; és a dir, gairebé tots.

Els que observen aquest horror des de fora es pregunten: i els russos per què no protesten? Doncs n’hi ha molts que sí que protesten. Només el primer vespre després de l’anunci de mobilització, la policia russa va detenir més d’un miler de manifestants en més de 30 ciutats de tot el país. Alguns d’ells van ser brutalment apallissats. Cal una valentia inimaginable per als que no han viscut mai una dictadura.

Pel que fa a enderrocar Putin –una altra cosa que també es demana als russos–, dubto que es trobi algú capaç de dir com es pot aconseguir. El principal polític de l’oposició, Aleksei Navalni, està entre reixes; les protestes estan prohibides a tots els efectes, i fins i tot pots acabar a la presó amb una pena dura si fas alguna declaració contra la guerra, per moderada que sigui. A mi, per exemple, m’acusen de diversos delictes per afirmar a Instagram que va ser l’exèrcit rus qui va perpetrar la massacre de Butxa, a Ucraïna. Per als russos no hi ha cap camí visible que els porti a un futur millor.

A Rússia tenim una dita, “Bombardejar Vorónej”. Vorónej és una ciutat situada no gaire lluny de la frontera amb Ucraïna, però la frase no fa referència als bombardejos de l’exèrcit ucraïnès. Es refereix a un hàbit pervers de les autoritats russes: prendre represàlies contra els seus propis ciutadans com a resposta als actes d’altres governs. El 21 de setembre Putin va afegir a la llista l’exemple potser més atroç d’aquest hàbit. Frustrat per la resistència d’Ucraïna, va optar per castigar els ciutadans russos pel seu propi fracàs.

Encara que la pena capital estigui prohibida a Rússia, molta gent pagarà amb la seva vida la decisió de Putin.

Copyright The New York Times