Dos russos a Barcelona

Els parlaré del cantó amable de la vida perquè, com deia la meva àvia, “quan passeu una bona estona, arreplegueu-la, que les dolentes prou que venen soles”, consell especialment indicat aquests dies que mires el món i et dius que això acabarà malament.

El cas és que darrerament he passat dues molt bones estones, gràcies a un parell de russos, Xostakóvitx i Stravinski. Del primer se n’està representant Lady Macbeth de Mtsensk al Liceu, i va compartir amb el segon el programa de mà de la inauguració de la temporada del Palau de la Música. Vaig seure a les butaques amb la intenció de gaudir d’una música que no havia sentit mai i vaig acabar aplaudint amb les dues mans, com va escriure un àrbitre en l’acta d’un partit que va acabar pitjor que La traviata.

Igual que en les notes de tast de vi, no em va caldre saber gaire de música per sentir-hi delicades notes de Rússia, la dels tsars i la soviètica, el fort regust en boca del segle XX amb els seus esquinçaments brutals i les pors i les esperances de la gent que són les mateixes a tot arreu, i un postgust de música del nostre temps ben evolucionada en les sàvies mans dels seus intèrprets.

Perquè la feina dels cantants i del director Josep Pons i l’escenografia d’Àlex Ollé al Liceu va proporcionar una experiència audiovisual molt forta, i la sonoritat de la Filharmònica de Viena al Palau, tremendament exigida per les partitures i per l’exacta autoritat del director Daniele Gatti, fa impossible oblidar cap de les dues representacions. No és aquest, el triomf últim de l’art? I va ser un goig experimentar-ho aquí, com ja fa tantes dècades i, malgrat tot, en aquesta nostra, baquetejada, Barcelona.