Rússia i Occident: història d’un recel

En el seu discurs poques hores abans de començar a envair Ucraïna, Putin va argumentar que l'atac es lliurava contra Occident en conjunt i va acusar el món occidental de voler utilitzar Ucraïna com a trampolí per envair i destruir Rússia. L’existència d’un enemic exterior, identificat com a Occident per una gran part de règims despòtics russos al llarg de la història, ha possibilitat que els seus autòcrates perduressin. Del tsarisme al comunisme i el segle XXI actual, han canviat sistemes polítics i econòmics, però el discurs antioccidental ha marcat el poder polític rus, amb poques excepcions. I la política occidental, d’altra banda –en el moment actual identificada amb el que ve de Washington i el comandament de l’OTAN– tampoc ha fet res perquè aquest discurs no s'aguantés per enlloc; al contrari. Ni l'Europa occidental, lamentablement, ha reaccionat unida davant l’actual crisi. ¿Qui comprèn i es preocupa realment per la població que viu a Ucraïna, Rússia o Bielorússia, que comparteix, en la seva gran majoria, la voluntat de viure una vida normal? Sense que les seves vides, i les dels fills i els nets depenguin d’un polític o d’una bandera. A Occident això no sempre s’entén. Fins i tot els que han llegit Tolstoi o Grossman prefereixen tranquil·litzar la seva consciència pensant que allò és un altre món, on tot és, d’alguna manera, diferent i incomprensible. És per això que el discurs sobre la “vilesa de l’imperi del mal”, com Putin defineix el món occidental, encara avui es fa servir com l’as que et treus de la màniga quan es tracta de justificar fins i tot la guerra o les guerres.

Des que el segle IX es va crear el primer estat de la Rus, en què les tribus dels eslaus orientals –els russos, els ucraïnesos i els bielorussos actuals– vivien unides, es va articular el recel cap a Occident. Quan un segle més tard van adoptar el cristianisme oriental ortodox de Bizanci, el distanciament va augmentar i, alhora, el factor religiós va ser de gran importància per a la unió d’aquests eslaus. De fet, el gran príncep Vladímir, que va ordenar a la població de Kíev entrar al riu Dniéper per batejar-se (988), protagonitza tant el passat històric rus com l’ucraïnès. Juntament amb la cristianització i les influències culturals i polítiques, la Rus de Kíev va heretar de Bizanci el recel respecte a tot allò que provingués de l’Occident llatí.

Els atacs mongols a la Rus, que es van desenvolupar entre els segles XIII i XV, van aguditzar la separació política i cultural entre l’Europa llatina i els eslaus orientals ortodoxos. L'Europa occidental va començar a interessar-se més pels imperis orientals de la Xina o de Mongòlia que no pas per la gran Rus. Moscòvia, que de mica en mica esdevindria el centre de tot Rússia, es preocupava més per les qüestions geopolítiques de l’estepa asiàtica que no pas per l’Occident catòlic.

Però quan Ivan III i Ivan IV (el Terrible) van exercir el poder (segles XV-XVI) a Moscou, van establir una política que es convertiria en tradicionalment russa fins als temps actuals: el centralisme del poder (Moscou com a melic de tota la Rus), la ruptura amb Occident i l’actitud messiànica que s’autoatribueix qui governa Rússia. En el seu afany de ser el príncep de totes les terres russes, Ivan III va conquerir Nóvgorod (1478), que durant segles havia gaudit d’una independència efectiva i tenia més habitants que Moscou. A més, l’atac de Moscòvia a Nóvgorod també va ser el primer conflicte obert entre dues Rússies: l'una dirigida cap a l'Orient i tancada en si mateixa, i l'altra oberta cap al món exterior i cap a Occident. Una divisió interna que s'ha mantingut al llarg dels segles, travessant la història russa fins a l’actualitat. Si apareixia algun governador que volia “obrir les finestres cap a Occident”, com Pere I (que amb aquesta ambició fins i tot va construir una nova capital, Sant Petersburg), els següents les tancaven.

I Occident, per la seva banda, mai ha sabut dialogar amb Rússia. No se sap si per incomprensió o per temor del seu poder, sempre expansionista. La qüestió d’Orient del segle XIX o la Guerra Freda del XX només són moments àlgids d’una història marcada per una eterna querella entre el món rus i el món occidental.

Tot i això, la cosa que ha marcat una diferència important entre els russos i els ucraïnesos, especialment les últimes dècades, és justament la relació amb Occident: així com a Rússia es manté en gran part el recel, Ucraïna desitja integrar-se plenament a Europa, segons va demostrar un referèndum recent. I això és interpretat com la pitjor de les traïcions des d’una política teocràtica i nacionalista com la que governa Rússia.