Rússia navega cap a la inestabilitat
Els disturbis que han envoltat durant un mes i mig les eleccions locals d’avui representen el moviment de protesta més fort viscut a Rússia els últims anys. En aquest diagnòstic coincideixen tant els think tanks com algunes esferes del poder rus. Però el nucli dur del règim, amb Vladímir Putin al capdavant, rebutja parlar de “crisi política”. Amb tot, el Kremlin avisa i amenaça com no ho havia fet durant les manifestacions de la tardor del 2011 i la primavera del 2012, que semblava que podien fer trontollar el sistema. I potser perquè està disposat a aconseguir que res no li trontolli, el règim no s’ha estat d’ordenar assalts brutals contra els manifestants: cops, pallisses i escenes que pocs abans havien vist a Moscou. Policies atonyinant vianants sense relació amb les protestes. Jubilats rodolant per terra, i dones colpejades i arrossegades pels uniformats. Una repressió d’alt voltatge que deixa un balanç de més de 2.800 detinguts, molts d’ells empresonats. Alguns amb penes de fins a cinc anys, com és el cas del tuitaire Vladislav Sinitsa.
Mai les mesures de discriminació i censura electoral que impedeixen registrar candidats opositors havien provocat sis setmanes seguides d’aldarulls. La qüestió política són les eleccions locals d’avui, però el fons de la qüestió és el nivell de violència a què s’ha arribat i que fa que els opositors escampin el seu diagnòstic, que és tota una consigna de resistència: “Som davant de l’atac de l’estat contra la seva pròpia societat”. ¿Està Rússia en vies d’una forta crisi política tot i que el Kremlin la negui? És cert que amb la demoscòpia i els estudis socials a la mà, no es pot dir que Putin estigui al caire del precipici. Al juliol els percentatges de l’Institut Levada -l’únic independent- li donaven un 65% de suport. Queda lluny, això sí, aquell 86% dels temps de la intervenció a Ucraïna i l’annexió de Crimea. A més, la llei de jubilacions, que projecta ombres de futures retallades, li ha restat adhesions.
El forats que es van obrint són els que intenta ocupar el moviment de la societat civil OVD-Info, amb líders com el veterà agitador, perseguit i empresonat, Aleksei Navalni, i descobriments com la jove activista Liubov Sobol. Feina persistent, de les que no volen pressa, i que va començar amb les mobilitzacions del 23 de març del 2017: l’escenificació del despertar i la sortida al carrer dels fills i els nets de la perestroika. Presència multitudinària capaç de posar nerviosos el Kremlin i la Fiscalia, partidaris de la mà dura, mentre que alguns caps militars -pocs- no amaguen que no els agrada gens veure a la televisió seqüències on s’apallissa gent de tota mena, i es donen cops de porra a l’estómac de les dones i se les estira dels cabells.
Seqüències que possiblement reactiven els somnis humits autoritaris de personatges com Vladislav Surkov, l’assessor de Putin que no ha renunciat a convèncer-lo per desplegar a Rússia un règim policial i populista. “L’atac de l’estat contra la societat”: la consigna opositora continuarà ressonant més enllà dels resultats de les urnes, i res no podrà evitar que agitadors, activistes, polítics i intel·lectuals acabin aplegant-se i redactant un full de ruta de cara a substituir el putinisme. El règim potser encara no té esquerdes però sí escletxes obertes en pedra picada. Unes escletxes que potser no anuncien la fi de Putin però sí el principi de la inestabilitat.