Rússia contra l’OTAN a l’Àrtic
Viatjant pels paratges freds que envolten la ciutat àrtica de Murmansk (Rússia), de seguida queda palès que, de fet, aquesta regió erma és un punt estratègic clau del vast entramat armamentístic del president Vladímir Putin. La carretera que surt de la frontera noruega travessa quilòmetres i quilòmetres de terra vorejada a banda i banda per senyals de perill, càmeres de videovigilància i tanques dobles de filferro espinós coronades pel glaç. Molts dels assentaments grisos i silenciosos que hi ha al llarg del camí, on es veuen soldats amb abrics llargs i gruixuts marxant pels carrers, fan més pinta d’instal·lacions militars que no pas de poblacions.
Però per copsar la rellevància militar d’aquest indret, la península de Kola -el territori més nord-occidental de Rússia-, caldria divisar-lo des de les altures amb una càmera de termovisió. En lloc del gel, s’apreciaria una franja allargada de terra banyada per les aigües relativament càlides del corrent del Golf. La península de Kola és un moll de proporcions gegantines que garanteix l’accés a l’Atlàntic a la flota naval russa. A més, serveix de centre d’operacions en una regió del món que molt probablement es convertirà en la pròxima zona de crisi entre Rússia i l’OTAN: el pol Nord.
L’àrea que envolta el pol encara no està repartida entre els estats adjacents. Tant Rússia com tres membres de l’OTAN -els Estats Units, Dinamarca (via Groenlàndia) i el Canadà- en reivindiquen les aigües (i la seva potencial riquesa en recursos naturals). I moltes d’aquestes reclamacions se solapen.
La legalitat no és totalment absent a la regió: la Convenció sobre el Dret del Mar de les Nacions Unides conté disposicions en què s’estipula com dirimir aquestes reivindicacions, que es fonamenten eminentment en l’extensió que assoleix la plataforma continental del país en qüestió sota el mar. Aquestes normes tenen el suport de la Casa Blanca, però encara no les ha ratificat el Congrés nord-americà perquè els republicans són reticents a deixar que un organisme de les Nacions Unides decideixi sobre les fronteres econòmiques dels Estats Units.
Alguns republicans estan convençuts que, després de la invasió d’una part del territori ucraïnès, el progressiu reforçament militar de Rússia a l’Àrtic no és sinó la preparació d’una nova apropiació de terres. “Els russos juguen a escacs a l’Àrtic i sembla que el nostre govern encara es pensa que és tres en ratlla”, ha afirmat el senador republicà per Alaska Dan Sullivan, que acusa el govern d’Obama d’haver comès una “pífia estratègica”.
Al marge de les seves intencions, la realitat és que el president Putin ha ordenat a les forces armades russes incrementar la seva capacitat al nord. Rússia està construint sis noves bases, renovant antics aeròdroms de l’època de la Guerra Freda, fabricant nous trencaglaços i posant en servei submarins moderns equipats amb caps nuclears.
Pocs saben del cert la importància simbòlica que revesteix el pol Nord per a Putin. El 2007 el Kremlin va ordenar a un submarí que plantés una bandera russa de metall al fons marí, just al punt on hi ha el pol. ¿Va ser només una foto per promocionar-se? Des del punt de vista jurídic, el gest no converteix el pol Nord en més rus del que la plantada de la bandera nord-americana per part de Neil Armstrong va convertir en nord-americana la Lluna, l’any 1969.
Tot i això, l’Àrtic representa una oportunitat estratègica de primera magnitud per a Putin, que hi pot guanyar terreny a costa d’Occident. Rússia, el país més extens de la Terra, està afligit per un gran desavantatge estratègic: té un accés limitat als oceans del món. En cas de conflicte, la seva flota del mar Negre, atracada a Crimea, podria veure com Turquia, el porter del Bòsfor i membre de l’OTAN, li nega el pas per l’estret. D’altra banda, la flota de Putin al Bàltic podria topar amb el mateix obstacle a Skagerrak, l’estret que separa Dinamarca i Noruega. L’Àrtic, per contra, és un territori obert i, en temps de desgel dels casquets polars, també és un mar obert.
Els russos, com és natural, veuen les coses d’una altra manera. Mandataris i analistes de Moscou asseguren que Rússia, lluny de protagonitzar una ofensiva, està a la defensiva. L’OTAN ha demostrat reiteradament que no respecta les normes internacionals, em comenta Nikita Lomagin, professor de ciències polítiques de la Universitat Europea de Sant Petersburg. En conseqüència, Putin creu que no pot conformar-se amb la “seguretat tova”, explica Lomagin. La modernització de la Flota del Nord, amb els seus submarins equipats amb míssils nuclears, és en part una reacció a l’escut antimíssils de l’OTAN.
Les postures dels dos bàndols poden estar justificades; no és aquesta la qüestió. Hi ha un proverbi rus que diu que el passat és imprevisible i, en efecte, el viratge cap a l’Àrtic està revifant estereotips de la Guerra Freda en un moment en què la comunicació entre l’Est i Occident és pràcticament inexistent. Els russos i Occident no haurien de perdre de vista la facilitat amb què les incerteses polítiques poden esdevenir conviccions rígides.
Les mesures per fomentar la confiança (els tractats, el diàleg regular, les comissions conjuntes sobre reptes d’abast mundial) van ajudar a reduir les tensions d’una Guerra Freda. En aquests moments, calen noves mesures. El món no pot esperar que Putin faci el primer pas. Per tant, els Estats Units han de fer gala del seu seny i evitar donar a Rússia cap mena de pretext per emprendre accions militars. La maquinària propagandística de Moscou va funcionar de manera magistral durant la crisi d’Ucraïna. Podria tornar-ho a fer sense cap problema. Els Estats Units, per la seva banda, podrien llançar un atac preventiu esplèndid ratificant la Convenció sobre el Dret del Mar.
