Rumiant sobre la negociació
Les negociacions per a la formació de govern han tingut un bon inici amb l’acord per la constitució de la mesa del Congrés. S’ha posat de manifest un tarannà constructiu per totes les parts. Ara bé, el camí cap a l’acord definitiu serà de trànsit dificultós i ple de paranys. A continuació uns comentaris dispersos sobre el tema.
1. Soc de l'opinió que, hi hagi o no hi hagi acord, no hi haurà noves eleccions. En els dies agònics que precedeixin un trencament serà molt evident que qui frisa per unes noves eleccions serà el PP i no el PSOE. El 23-J va ser una derrota del PP per la mínima. Com, amb aires de tango (“por una cabeza”), es lamenta Feijóo: només li falten quatre diputats. En canvi, el fracàs de la negociació seria una derrota del PSOE. Mobilitza més sortir a votar per aconseguir els diputats que falten a Feijóo que tornar a sortir a votar per repetir una situació que s’haurà demostrat inviable. Davant d’aquesta perspectiva n’hi haurà més d’un que pensarà que val més un govern del PP sol i en minoria –fins i tot comptant amb Vox– que un govern d’una majoria PP-Vox. I un dels que pot veure-ho així és el PNB, que podrà dir, amb convicció i raó, que ho haurà intentat tot per mediar entre el PSOE i els partits catalans, però que davant de l'atzucac de la manca d’acord el més responsable és abstenir-se i evitar noves eleccions. Segurament això aniria acompanyat d’algunes compensacions de la varietat del peix al cove. No conec prou bé la societat basca per intuir si una posició com aquesta beneficiaria el PNB a casa seva. Però no m’estranyaria que ho fes.
2. Els interlocutors catalans de la negociació són dos partits que competeixen entre ells. Si el PSOE només en necessités un la competència seria a la baixa. Fora indicat negociar junts. Però en la situació actual els tres actors són indispensables. En casos com aquests la divisió de referència és un terç per a cadascun. Si dos es fusionen i tenim dos blocs, la divisió de referència és la meitat per a cada bloc. Els que s’han fusionat hi perden amb la fusió. En conseqüència no crec que sigui ni possible ni recomanable que els partits catalans negociïn junts. Una altra cosa és que es comuniquin i, sobretot, que cap dels dos menystingui el que valora i obté l’altre.
3. El primer episodi de la negociació ja ha delimitat els grans temes: amnistia/desjudicialització, llengua i acords de naturalesa econòmica. Els avenços en el tema de la llengua són particularment importants. Donats els reptes demogràfics –la població catalana ha passat de sis a vuit milions: en termes nets, cap d’aquests dos milions té el català com a llengua materna– el futur del català depèn en bona part del fet que cessi l’hostilitat administrativa, judicial i política: que es compleixi aquella part de l'acord de la Transició que deia que Euskadi rebia el concert i Catalunya la llengua. En termes concrets, això hauria de començar amb dos vectors: l'oficialitat al Congrés i a la UE i una legislació bàsica que d’una manera absolutament clara blindi les competències en pedagogia lingüística a l’escola.
4. La negociació fracassarà si els seus actors no són conscients que els objectius fonamentals són estratègics i a llarg termini. Això implica reconèixer que hi haurà entrebancs, però que sempre hi ha un endemà en què ens tornarem a trobar. Per descomptat, aquests objectius fonamentals no s’assoliran si entre negociadors que aspiren a ser socis durant molts anys no hi ha, en el llarg termini, reciprocitat, complicitat i confiança. Una economia en què no hi ha crèdit perquè quan n’hi ha hagut no sempre s’han pagat els deutes, i en què en conseqüència tot es paga a l’avançada, és una economia molt primitiva. Però el pas cap a una economia basada en la confiança –i amb garanties– és tot un repte. És el mateix amb la política. A llarg termini una cooperació política fructífera no es pot basar en no complir promeses i en exigir compliments a l’avançada. Ni és fàcil trencar aquest cercle viciós. Un ha de fer el primer pas, i l’altre hi ha de correspondre amb el segon. Pensem en com ha estat de destructiu que Aznar endegués una política bel·ligerant cap al catalanisme polític tan aviat com va disposar d’una majoria absoluta. A la dreta li costarà molt de temps convèncer els partits catalans que és de fiar.
5. Un desig: que les incidències tàctiques o el soroll de l’entorn no destarotin la brúixola dels nostres negociadors. Va passar l’octubre del 2017. Confesso inquietud davant un Onze de Setembre organitzat des de l'ANC.
