Ruixats

“Un ruixat que passarà aviat”, així va definir Rufián el veto dels seus al nomenament d’Iceta com a senador, advertint alhora que aquesta tempesta primaveral no afectaria la investidura de Pedro Sánchez. Rufián ha fet evidents els límits de la política de gesticulació permanent, de la qual Puigdemont ha fet una manera d’estar a l’exili i que sembla contaminar Esquerra en la batalla pel lideratge del sobiranisme.

El problema de l’estratègia del soroll és que inevitablement acaba caient en la frivolitat. Com preveia Rufián, els núvols han escampat en un tres i no res, i per tant una pregunta s’imposa: quina necessitat hi havia de fer-ho? Cap de les possibles explicacions ennobleixen la causa. El motiu polític és tan curt de mires com demostrar qui és més genuïnament independentista. Sorprèn que ERC es vegi induïda a fer demostracions d’una cosa que porta inscrita des del seu naixement. Alguns -més cínics- diran que cal fer gestos per alimentar la fe dels més creients, però demostra una trista opinió dels potencials electors. D’altres parlaran de dignitat i de fer-se respectar, argument que decau si l’amenaça no dura ni 24 hores.

Crec que en el fons el que hi ha és una certa falta de coratge que l’independentisme arrossega des que es va estavellar contra la paret de la fallida DUI. Ha passat un any i mig. No hi ha dubte que avui la independència no és a l’ordre del dia. No he sentit un sol argument consistent, un dibuix estratègic coherent que demostri que està a l’abast de la mà. Calen dirigents polítics amb coratge per dir-ho a la ciutadania. És un risc molt petit, perquè la major part dels catalans ja ho tenen assumit. Ho van expressar clarament a les últimes eleccions, donant a ERC una confiança que tenia a veure amb els signes -no pas paraules, perquè porta temps instal·lada en el doble llenguatge, en privat i en públic- que havia anat emetent. Per què aquesta aturada? Ja és hora d’abandonar el terreny dels personalismes, passar de la gesticulació a la política, recuperar l’acció de govern i obrir línies de negociació i renovació estratègica. L’alternativa és deixar podrir la situació, és a dir, condemnar-se al fracàs i la desmobilització.