Les ruixades d’aigua a turistes a Barcelona m’han avergonyit. La immensa majoria de turistes que ens visiten es comporten i a nosaltres ens correspon tractar-los com volem que ens tractin a nosaltres quan viatgem. I viatgem molt. L’incident ha tingut ressò mediàtic al món. Cal dir i agrair que els tractaments que n'he vist o llegit no han fet sang. Les tensions derivades del turisme no són un problema només nostre i les ocurrències de Barcelona han estat recollides com a símptoma d’un problema generalitzat.
Sobre el tema:
1. Cal insistir en les micromesures per mitigar l’impacte del turisme en la vida diària de la ciutat. Si als turistes els agraden els mercats, distribuïm-los i deixem dies sense turisme en tots o alguns mercats, etc.
2. Informem bé la ciutadania sobre el vessant positiu del turisme i per què no ens podríem permetre que s'ensorri. Si desaparegués ràpidament, com va passar amb la pandèmia, es contrauria l’activitat econòmica de la ciutat i això afectaria molta gent, inclosos partidaris del tourist go home. Més estructuralment, hi ha aspectes claus de la nostra vida econòmica i cultural que ara depenen molt del turisme i que no és fàcil veure com se'n sortirien sense. Exemples: la connectivitat aèria, el parc hoteler que fa possible grans congressos fora de temporada, una activitat cultural –en música i art– i esportiva molt vital que també beneficia els residents de Barcelona, etc.
3. Els aspectes anteriors no qüestionen el volum de turistes. Però és probable que, per més que mitiguem i per més que valorem els efectes col·laterals positius del turisme, arribarem a la conclusió que el seu volum és ara, o serà aviat, excessiu. No sé quan, però fora bo que tinguéssim un objectiu numèric i que féssim tot el que cal per no superar-lo. En termes de principis econòmics, la manera d’aconseguir-ho és fer que accedir a Barcelona sigui car per als no residents. O més refinat: que sigui car per als no residents que no ens aporten gaire o res. I encara millor si això fa que governs i residents ingressin. La taxa turística va en aquesta direcció i penso que se’n podria fer un ús més decidit (i menys finalista). No cal augmentar-la en cèntims, sinó en euros, i diferenciem també per tipus de visitant. Per cert: Europa ha d’entendre que s’hauria de permetre que residents i no residents, encara que siguin europeus, s’enfrontin a tarifes diferenciades d’alguns serveis públics. Al cap i a la fi, són els contribuents locals els que han fet disponible el servei. Com a Europa, les universitats públiques dels EUA –un espai econòmic que des d’Europa considerem plenament integrat– són dels estats i tenen matrícules diferenciades per a alumnes locals i de fora de l'estat.
4. Un dels problemes de fons més greus a què s’enfronta Catalunya és el de l'habitatge. Com que els pisos turístics –resten oferta potencial de lloguer– són un factor d’encariment del lloguer, l’habitatge incideix decisivament en el sentiment envers el turisme. Ara bé, és un factor comparativament marginal. Els fonamentals són l’augment demogràfic i un marc normatiu que no incentiva l'oferta. Atacar això és el que toca. Podem anar posant-hi pedaços, però si no en fem una màxima prioritat política el problema s’agreujarà. Crec que la pressió demogràfica no baixarà. Però tinguem present que la sensació d’ofec urbà respon a una realitat pròpia de Barcelona i la seva àrea metropolitana. De fet, Catalunya és menys densa que el País Basc. I això ens ha de fer veure que una part integral de la política de creació d’habitatge és disposar d’una xarxa de Rodalies que interconnecti amb eficàcia i rapidesa la Barcelona dels 5 milions: aquest és l’espai natural per desplegar la política d’habitatge.
Pel que fa a les normes: cal crear sòl edificable i cal edificar més en aquest sòl. El valor públic creat s’hauria d’afegir a un gran programa de constitució d’un parc d’habitatge públic assequible. Tot això és molt clar, les autoritats públiques en són molt conscients i ja s’hi han posat. I també ho demana l'opinió pública. Sobretot la de llogaters potencials. També hi haurien de ser els propietaris. El manteniment del valor dels seus habitatges no vindrà a la llarga de limitar l'oferta perquè això acabarà causant estancament econòmic. És molt més probable que vingui del progrés econòmic i aquest exigeix disponibilitat d’habitatge de tota mena: de mercat, públic regulat, adaptat per a visitants de curta o de llarga estada, etc.
