Rubiales: no n'hi ha per a tant?

Només va ser un petó, diuen alguns. Va ser una agressió sexual, diuen els altres. Ni tan sols està clar què significa per al Codi Penal el fet del qual tothom encara parla. Les seves normes acostumen a ser interpretades per la jurisprudència del Tribunal Suprem, que per observar l’existència del delicte acaba exigint una sèrie d’indicis que guien el jutge. En aquest cas, s’exigeix la manca de consentiment, que el petó tingui contingut sexual i consciència de l’agressor dels dos fets anteriors. Només si concorren aquests tres indicis, els tribunals creuran que sí que n’hi ha per a tant i declararan l’existència del delicte. Podrien haver estat altres requisits, com de fet ha estat el cas històricament, però ara les coses, per diverses raons, són així.

La descripció anterior fa comprensible per què costa tant posar-se d’acord en la qualificació de fets com l’anterior, i com fins i tot les emocions per un fet que frapa la consciència pública poden fer que els juristes facin mans i mànigues per manipular els conceptes tot intentant que l’opció correcta no sigui pas la que haurien defensat si no patissin emocions pel fet en concret, sinó la que directament els demana el cos. S’està observant malauradament en els debats sobre l'amnistia. Són massa nombrosos els que la defensen o ataquen sense cap argument més que la tergiversació i la ideologia, com en el seu moment va passar amb el dret a l’autodeterminació o amb el delicte de rebel·lió, per posar només dos exemples.

Aquesta emotivitat social s’empassa completament no el “sentiment” de les víctimes sinó el que viuen, protagonistes directes com són del fet. El que “sent” la víctima no pot ser decisiu per prendre decisions de rellevància jurídica, perquè la víctima està esbiaixada pel seu trauma i no és cap observador imparcial. Al contrari, el dret reflecteix un estat d’opinió d’una comunitat humana. I la comunitat no sempre comparteix el parer de la víctima, sovint perquè no entén exactament què ha viscut, insisteixo, i per tant no sap per què conductes que només la víctima pateix afecten tota la comunitat. I és que quan es formula un parer jurídic, una de les primeres operacions que cal fer –i que sovint s’oblida– és esbrinar la rellevància comunitària del fet. És a dir, sortir del cas concret i visualitzar què passaria si s’estengués i es fes sistemàtic.

És cert; en el context eufòric d’una celebració, un petó del cap als llavis d’una treballadora, fins i tot no consentit, no és una cosa greu. A partir d’ara, en idèntica situació, ¿qualsevol treballadora ha de preveure que aquest tipus de comportament és normal i, per tant, portar-ho amb naturalitat? ¿O bé pot sentir-se malament per haver de suportar actuacions d’un “afecte” que no comparteix? ¿Té dret a viure en un ambient laboral en què no hagi de témer actuacions incòmodes d’un cap?

És cert; que uns nens o adolescents facin bromes que facin sentir estúpid a un altre noi o noia no és una cosa greu. Per tant, ¿hem d’acceptar que la forma correcta de comportar-se entre la canalla o el jovent ha de ser buscar constantment el membre més feble del grup, per riure-se'n? ¿Tothom té dret a viure una infantesa i joventut tranquil·les, sense que ningú estigui plantant inseguretats en el seu futur que –està demostrat– no acaben de marxar mai? ¿Indica alguna cosa que hi hagi nens que se suïcidin? ¿O adults que estiguin en teràpia psicològica per no saber comportar-se en grup, perquè tenen por de compartir espais amb altres persones, pensant que sempre hi ha algú que es pot ficar amb ells?

És cert; que un cap cridi un dia a un treballador, o li falti al respecte, no és greu. Per consegüent, ¿hem de tenir una societat en què la majoria, que són els treballadors, hagin de suportar que el cap es deixi anar sense –gaire– aturador? Quantes baixes laborals per ansietat o depressió costa això al sistema? Quin és el cost personal i familiar en l’entorn del treballador maltractat?

No defenso que calgui tipificar un delicte per a cadascuna d’aquestes situacions, perquè el dret penal ha de ser marginal; l’última solució de les lleis per resoldre un problema. Tanmateix, entendre les conseqüències comunitàries d’actuacions que semblen puntuals, o irrellevants, fins i tot, sí que pot servir perquè la societat les avaluï millor i no banalitzar-les.

Darrere un petó sense consentiment s’amaga la llibertat de la dona. Darrere una societat que no identifica la gravetat del bullying hi ha una comunitat cruel. Darrere un cap que crida i treballadors que callen per no perdre la feina, hi ha una resta de feudalisme.