Vam convidar Xavier Rubert de Ventós a l’estudi de l’ARA una tarda calorosa de l’estiu del 2014. Va arribar a bord de la seva moto, amb tot l’aire juvenil dels seus 75 anys i aquell decalatge entre els ritmes informatius i el seu sistema de pensament. Era a començaments del Procés i aleshores quan algun amic espanyol li deia que si Catalunya s’independitzava seria com si li amputessin un braç, Rubert de Ventós li replicava dient que “per abraçar s’ha de ser dos”.
Als del braç tallat, Rubert de Ventós se’ls sabia de memòria: “L’estat pot ser una peça d’arqueologia política, però encara és el gestor de la redistribució interior i les relacions amb el món. Fan veure que ignoren que no hi ha res més nacionalista que un estat nació ¿Saps quina és la ideologia favorita dels estats? L’universalisme. Ells no defensen mai els seus interessos. Ells defensen ideals universals com la pau, la veritat, la llibertat...” Però a qui coneixia millor, esclar, era a un tipus de nacionalista català, acabat de convertir a l’independentisme, del qual deia que el rebentaven per igual els “ploramiques que els milhomes”.
Pocs mesos després de l’entrevista, aquest país va trencar el precinte del possible amb la consulta del 9-N. A quina velocitat havia d’anar? La reflexió de Rubert de Ventós no ha caducat: “Jo tinc tota la pressa, i, per això mateix, no puc córrer. No pots dir: «Jo no aguanto». Oh!, esclar que aguantes, maco. Si ho vols tot, aguantes. Jo mai vaig ser del 68, quan deien: «Demaneu l’impossible». No, no, tenir collons és demanar el possible, carai. És possible, normalment amb costos i danys col·laterals. Som Peter Pans que volem ser protegits”.
Per respostes com aquesta vaig anotar que Rubert de Ventós “mirava l’interlocutor amb l’aire desvalgut de qui ho ha pensat tot i veu que la cosa no té gaire solució”.
