Ningú no ens salvarà

Després que el 2018 Donald Trump difamés el món en vies de desenvolupament amb l'expressió despectiva “països de merda”, vaig escriure que ningú no ens vindria a salvar del president. Ara, enmig d'una pandèmia, veiem què significa exactament. L'economia ha quedat feta miques. L'atur continua pujant. Els president s'enriu de qualsevol intent de propagar conductes preventives que puguin salvar vides americanes. Més de 100.000 nord-americans han mort pel covid-19. Fa més de dos mesos que ens hem aïllat, d'una manera o altra. El més desafavorits continuen arriscant la vida perquè no poden permetre's refugiar-se davant del virus. Una crisi d'habitatges és imminent. I el país està clarament dividit entre els que creuen en la ciència i els que no.

Hi ha persones que estan intentat proporcionar la salvació que el govern no oferirà. Hi ha iniciatives comunitàries per a tot. Hi ha crides online per aconseguir fons. Totes són idees boniques i demostren bones intencions, però no podem arribar gaire lluny. Les desigualtats que normalment fracturen la nostra cultura s'estan fent cada cop més agudes mentre decidim, col·lectivament, què decidim salvar, què mereix ser salvat.

I també durant la pandèmia, el racisme és tan perniciós com sempre. El covid-19 està afectant la comunitat negra de manera desproporcionada, però gairebé no ens podem asseure ni un minut amb aquest horror sense que ens recordin, cada dia, que no hi ha cap context en què importin les vides dels negres.

Breonna Taylor va ser assassinada a Louisville per agents de policia que portaven una ordre judicial contra un home que ni tan sols vivia a l'edifici de Taylor. Quan les protestes van entrar en erupció, la policia va disparar contra set persones. Ahmaud Arbery feia fúting a Geòrgia del Sud quan dos homes blancs van perseguir-lo perquè sospitaven que havia robat i van assegurar que intentaven portar a terme un arrest ciutadà. Un va disparar i va matar Arbery mentre un tercer enregistrava la topada. No es van presentar càrrecs fins que es va filtrar el vídeo i la indignació pública va exigir explicacions.

A Minneapolis, George Floyd va ser mantingut a terra per un oficial de policia que estava agenollat sobre el seu coll durant l'arrest. Floyd va suplicar-li que parés de torturar-lo. Deia que no podia respirar. Tres policies més s'ho van mirar i no van intervenir.

Aquestes vides negres eren importants. Aquests negres eren estimats. Les pèrdues per als seus amics, família i comunitats són incalculables

Fa dies que els manifestants han pres els carrers de Minneapolis per protestar per l'assassinat de Floyd. Trump –que el 2017 va dir a la policia que havia de ser dura amb la gent durant els arrestos alhora que els implorava "Sisplau, no sigueu gaire bons”– va escriure en un tuit: “Quan el saqueig comença, comencen els trets”. El compte oficial de la Casa Blanca va tornar a publicar els comentaris del president. Encara no han tocat fons.

Christian Cooper era a Central Park quan li va demanar a una dona blanca, Amy Cooper, que obeís la llei i lligués el seu gos. Va començar a filmar-la. Ella va treure el seu telèfon i li va dir que trucaria a la policia per dir-los que un home afroamericà estava amenaçant-la. Va trucar a la policia. Havia de saber que estava potencialment sentenciant a mort un home negre. Per un cop de sort el senyor Cooper no s'ha convertit en una altra estadística insuportable.

Un desgraciat percentatge de la meva crítica cultural en els últims 11 o 12 anys s'ha centrat en la pèrdua insensata de vida negra. Mike Brown. Trayvon Martin. Sandra Bland. Philando Castile. Tamir Rice. Jordan Davis. Atatiana Jefferson. Els nou de Charleston.

Aquests noms són com la pitjor tornada, una càrrega ineludible. Aquests noms són hashtags, elegies, crits de batalla. La calma no canvia res. El racisme és litigat cada cop que surt a la llum un altre vídeo mostrant una altra atrocitat. Els negres comparteixen la veritat de la seva vida, i els blancs tracten aquestes veritats com a exercicis intel·lectuals. Posen totes les seves energies en sentir-se indignats amb el nom “Karen”, una manera de referir-se a les dones blanques, en lloc de fer la feina difícil i reflexiva d'examinar els propis prejudicis. Especulen sobre què deuen haver fet els negres assassinats com si no sabéssim res sobre com s'engendren els seus destins, com si els presumptes delictes fossin castigats amb la mort sense un judici amb jurat. Demanen als negres que paguin el preu de la perfecció per existir mentre no posen el llistó tan alt per a ningú més.

Alguns blancs actuen com si hi hagués dos bàndols contra el racisme, com si els racistes fossin gent amb qui necessitéssim raonar. Es preocupen sobre la destrucció de la propietat i volen que tothom es porti bé. S'esforcen per entendre per què els negres s'estan revoltant però no ofereixen alternatives sobre el que un poble hauria de fer davant d'una vida plena d'ira, desempoderament i injustícia.

Quan el 2018 vaig avisar que ningú no vindria a salvar-nos, vaig escriure que estava cansada de les mentides còmodes. Ara encara estic més exhausta. Com molts negres, estic furiosa i farta, però això no li importa a ningú.

Escric coses semblants sobre diferents vides negres perdudes un cop i un altre cop i un altre. Em dic que ja en tinc prou, d'això. Aleshores passa alguna cosa tan horrible que sé que he de dir alguna cosa, encara que sé que la gent que necessitem convèncer són inflexibles. No els importen les vides dels negres. No els importa la vida de ningú. Mai no es posaran una mascareta per mitigar un virus per al qual no hi ha cura.

Amb el temps, els metges trobaran una vacuna contra el covid-19, però els negres continuarem esperant, tot i la futilitat de l'esperança, una cura contra el racisme. Viurem sabent que un hashtag no és una vacuna contra el supremacisme blanc. Viurem sabent que, encara, ningú no vindrà a salvar-nos. La resta del món anhela tornar a la normalitat. Per als negres, la normalitat és justament la cosa de la qual anhelem alliberar-nos.

Traducció: Andreu Gomila

Copyright The New York Times