La rotonda de la investidura

Amb els resultats del 12 de maig, la política catalana ha entrat en una rotonda en què tots els partits aniran donant voltes sense prendre cap sortida. Aquests dies es poden fer moltes hipòtesis que són aritmèticament viables però políticament inversemblants. Però veient els tombs que fa la política, on els patrons clàssics ja no serveixen per preveure el que pot passar, ningú no acaba de descartar del tot que la solució passi per una fórmula estrambòtica.

En els darrers anys hem vist que la solució ha passat per pactes que s’han negat amb vehemència en campanya electoral. D’exemples ja n’hi ha uns quants. Ada Colau va ser alcaldessa de Barcelona amb els vots de Manuel Valls, quan tots dos es presentaven com a antagonistes, i va barrar el pas a Ernest Maragall, que havia guanyat les eleccions; el mateix li vas passar a Xavier Trias, amb la majoria que van conformar el PSC, els comuns i el PP per fer alcalde Jaume Collboni; i al Congrés Pedro Sánchez va ser investit amb els vots de Junts, que en campanya havia afirmat que mai donaria els vots a un candidat del PSOE.

Hem de pensar que les opcions políticament més comprensibles haurien de ser també les més probables, però això ja és suposar molt. A hores d’ara, tant Salvador Illa com Carles Puigdemont han expressat la seva voluntat de presentar-se a la investidura per presidir la Generalitat, però que això passi depèn dels suports que puguin sumar sigui amb vots favorables o amb abstencions. I no podem perdre de vista que l’equació que es resolgui a Catalunya pot impactar de ple en la governabilitat de l’Estat.

Amb totes aquestes prevencions, mentre els partits van donant voltes a la rotonda, quines sortides poden prendre, doncs? Vegem-ho.

Sortida tripartit d’esquerres. Salvador Illa pot ser president amb els vots del PSC, Esquerra i els comuns, que sumen majoria absoluta. En el cas dels comuns, hauran de fer un altre salt mortal amb el Hard Rock, però per salvar el PSC altres vegades han fet malabarismes. I Esquerra no té cap incentiu per donar suport al PSC més autonomista que hem conegut. A més, aquesta fórmula deixa Pedro Sánchez en mans de Junts a Madrid, cosa que augura un mal pronòstic.

Sortida Puigdemont. Perquè Junts tingui la presidència, a més dels vots a favor d’Esquerra cal que els 42 diputats de Salvador Illa s’abstinguin i acceptin quedar-se a l’oposició. Dèiem que s’han vist coses estranyes, però és complicat d’imaginar que els socialistes s’autolesionin d’aquesta manera. A més, una vegada aconseguida la investidura, quin suport tindria aquell Govern per aprovar qualsevol votació? La patacada electoral d’ERC i el daltabaix de la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons –de 9 a 4– poden dissimular un resultat francament discret de Puigdemont, que ho va apostar tot a la restitució i només ha sumat 3 diputats més, quan els altres partits independentistes n’han perdut 18. 

Sortida sociovergent.La suma del PSC i Junts donaria una majoria estable al Parlament, però més enllà de la contradicció d’uns i altres, que han fet bandera de no donar-se mai suport, suposaria situar ERC com a líder de l’oposició i deixar el PSOE en mans dels 7 diputats republicans al Congrés. Costa de veure l’incentiu que tenen els uns i els altres per aquesta fórmula més enllà de repartir-se el poder com havia estat tradició a Catalunya fins fa dues dècades.

Sortida antiindependentista. Es podria repetir la fórmula utilitzada per investir l’alcalde Collboni, amb els vots del PSC, els comuns i el PP, i la patriòtica –i improbable– abstenció de Vox. Sembla difícil que aquesta maionesa pugui lligar, i faria una legislatura ingovernable al Parlament. Molt probablement, també comportaria que el PSOE es quedés en minoria al Congrés per la retirada d’ERC i Junts.

Sortida gran coalició. Fer un govern de concentració amb el PSC, Junts i ERC, pactant l’acció política a Catalunya i a Madrid, és una fórmula aritmèticament viable però sense recorregut polític. És un camí del mig que segurament no convenç cap dels tres partits concernits.

Hi ha moltes sortides, però totes són dolentes. Tots els partits aniran donant voltes a la rotonda i potser la convertiran en la roda del hàmster, on cap d’ells voldrà assumir les conseqüències de fer una tria que inevitablement tindrà costos. I mentrestant tots calcularan si els convé abocar els catalans a unes noves eleccions que tampoc garanteixen un escenari més clar. 

Si per evitar tornar a les urnes els partits independentistes arribessin a la conclusió que no poden formar govern i han de deixar que Salvador Illa governi en minoria, esperem que sàpiguen aprofitar la força política que els dona ser claus a Catalunya i a l’Estat. El referèndum, el finançament i el blindatge del català haurien de ser tres objectius compartits i irrenunciables que haurien de posar com a condició.