A l’escola pública tenim un problema greu amb la inestabilitat dels equips docents, fet que aquest any s’ha agreujat encara més amb l’entrada de 30.000 nous funcionaris que s’incorporaran el mes de setembre.
El macroprocés per a l’estabilització dels treballadors públics ha adjudicat una plaça fixa a milers de docents, fins ara interins, complint amb l'exigència europea de reduir la temporalitat en el sector públic. Fins aquí, fantàstic. No obstant això, si només ens fixem en l'estabilitat laboral dels mestres, a títol individual, estem passant per alt un aspecte crucial: l'estabilitat dels equips en les escoles i instituts públics.
Els docents no som treballadors intercanviables d’una cadena de muntatge. Per educar cal crear vincle amb l’alumnat i amb les famílies, cal un claustre cohesionat que actuï de manera coordinada d’acord amb un projecte educatiu. Això requereix temps i és impossible d’aconseguir si l’equip canvia constantment i els docents s’assignen als centres sense tenir en compte les necessitats del seu projecte educatiu.
No us deixeu enganyar per aquells que afirmen que l’elevada rotació és una situació excepcional provocada pel macroprocés d'estabilització d'interins d'aquest any. El curs vinent, el concurs de trasllats funcionarial tornarà a desestabilitzar els equips. I d'aquí a dos anys, la història es repetirà.
En aquest sentit, el Grup Impulsor de Mesures de Millores Educatives, creat com a resposta a la davallada dels resultats de PISA i del qual vaig formar part, va escriure un document amb propostes concretes, entre les quals vull destacar la següent (pàgina 83): “Cal avançar cap a l’estabilitat dels equips. La reducció de la rotació és necessària per consolidar el vincle que els docents estableixen amb el barri o poble, l'alumnat i les famílies i que és essencial per a la qualitat educativa. També és necessària per a la formació de claustres cohesionats, fet que facilita que es puguin impulsar conjuntament projectes de llarga durada”. Concretament, el document proposa determinar un percentatge màxim de renovació de plantilla per centre, limitant el nombre de places que surten al concurs de trasllats.
De fet, si ho mirem des d’una perspectiva europea, el sistema funcionarial de l’estat espanyol és una anomalia. La majoria dels països europeus utilitzen un sistema de contractació menys centralitzat, en el qual es duu a terme un procés de selecció obert, gestionat principalment pels mateixos centres i, en alguns casos, també en col·laboració amb l'administració pública. Aquest sistema de contractació s’assembla més al que, al nostre país, tenen les escoles concertades. És a dir, la majoria de sistemes educatius públics d’Europa (tres quartes parts) tenen un sistema de selecció docent com el de les nostres escoles concertades.
És evident que aquest sistema és molt més efectiu, ja que la selecció la fan simultàniament ambdues parts (centre i docent), amb coneixement previ mutu. Això afavoreix que els docents seleccionats pel centre desitgin quedar-s'hi més temps, incrementant així l’estabilitat de la plantilla, imprescindible per fer un bon acompanyament a l’alumnat i crear projectes educatius sòlids.
Però els sindicats educatius estan radicalment en contra de l’autonomia de centre en la selecció dels equips. Els preocupa molt l’estabilitat laboral dels professors (i ho celebro) però molt poc l’estabilitat dels equips (cosa que no puc entendre, si del que es tracta és de millorar l’educació). I, ens agradi o no, el pes que tenen per influir en les polítiques educatives és enorme.
Només aconseguirem reduir la rotació i consolidar projectes educatius públics de qualitat si som capaços de crear un bon encaix entre les necessitats del centre i els professionals que hi treballen i desitgen quedar-s’hi a llarg termini. Això implica afavorir l’autonomia de centre en la selecció dels equips, seguint l’exemple de la majoria de països europeus. Als antípodes d’aquest paradigma, la voluntat de derogar l’autonomia de centre i la defensa aferrissada del sistema funcionarial espanyol, amb la seva lògica individualista i uniformitzadora, xoquen amb la mirada col·lectiva de l’ofici d’educar.
En resum, entendre la docència com una professió d'equip ens hauria de fer replantejar el sistema d’adjudicació dels docents a les escoles i instituts públics. Si volem avançar en qualitat educativa hem d’atrevir-nos a repensar qüestions estructurals com aquesta.
