Rossinyol...

Tot entretenint els dies que falten per rebre la mona, rebo una notícia que em colpeix: hi ha un rossinyol que va cap a França. Manuel Valls se’n torna. En una entrevista a diversos mitjans diu: “En arribar a Barcelona, sabent a més a més que tenia poques possibilitats de guanyar, jo estava trencat. I Barcelona, la campanya, Susana, van ajudar a una reconstrucció que fa que avui em senti feliç però amb aquestes ganes de servir França”. Es veu que durant la pandèmia va sentir “una forma d’impotència per no poder actuar a França”.

Des d’aquesta columna no podem, de cap manera, actuar de manera egoista. Encara que ens faci sentir importants que Manuel Valls sigui aquí, per espolsar-nos una mica el provincianisme que patim, encara que ens emocioni veure que els assessors li aconsellen que faci tuits des del carrer Petritxol fent un suís, o que ens commogui sentir com s’esgargamella durant la cerimònia del Pla i el Nadal (es va alterar per no sé què que va sortir a la pantalla gegant), no podem retenir-lo a la trista capital de Catalunya, on ja ha fet el que havia de fer. Ara la independència que l’amoïna és la de Nova Caledònia.

Que Manuel Vall tingui ganes de servir França ens demostra que és un no-nacionalista de cap a peus. No es pot servir França de manera telemàtica. I servir Barcelona no li fa la mateixa il·lusió, pel que sembla. Ell vol servir França de manera presencial (i l’entenc a la perfecció: allà hi ha la Borgonya, la Xampanya, Bordeus, Roquefort i uns quants ànecs amb el fetge gros). I és per això que nosaltres, com els ciutadans francesos en el seu dia, hem de saber estar a l’altura. L’hem de deixar anar amb llàgrimes als ulls. I seguir-li pagant el sou del consistori, com li van seguir pagant ells quan va venir aquí. Nosaltres ja l’hem gaudit. És l’hora greu. L’hem de deixar partir.