Els perills de Donald Trump

A la columna que vaig publicar el diumenge 23 d’octubre al New York Times parlava dels perills que representa per als EUA una presidència de Hillary Clinton. Com que aquesta és l’última setmana perquè els reticents a Hillary puguin donar voltes a la possibilitat de votar Donald Trump, crec que convé resumir per què els riscos de Trump són tan evidents que eclipsen en bona part els perills d’una presidència de Clinton.

I això és difícil d’explicar perquè Trump és un fenomen sui generis entre els polítics nord-americans recents. Els errors i relliscades que pugui cometre una progressista de l’establishment com Clinton són fàcils de preveure si ens fixem en col·legues seves, com Angela Merkel, en els últims ocupants de la Casa Blanca i en la trajectòria de la mateixa Clinton. Però no hi ha un anàleg clar per a un president com Trump; tots els personatges amb qui el podem comparar, des d’Arnold Schwarzenegger fins a Silvio Berlusconi, només reflecteixen una part del que ens cauria al damunt si el candidat republicà fos president d’una superpotència.

Així doncs, per parlar dels perills de Trump cal fer un munt de conjectures ben fonamentades, i això és el que ara miraré de fer. No em plantejo les pitjors hipòtesis possibles: no em refereixo a un Trump prenent decisions autoritàries sense pal·liatius ni provocant accidentalment una guerra nuclear. Em refereixo a tres perills que es trobarien a la base d’una administració Trump, tres perills que molt probablement hauríem d’afrontar.

El primer és el constant nerviosisme dels mercats, que portaria a una depressió econòmica. La mateixa elecció de Trump provocaria probablement una caiguda del mercat de valors com la del Brexit, però el veritable problema seria el que passaria després. En lloc de la fermesa de Theresa May, que promou un retorn als fonaments, ens trobaríem amb l’espectacle -i seria tot un espectacle- de veure com el mateix equip de Trump que va deixar caure l’equip d’assessors de Washington i que amb prou feines va organitzar una campanya estatal hauria d’intentar reclutar una administració. Encara que no es produeixi el gir promès cap al mercantilisme i la guerra comercial, una Casa Blanca dirigida com una producció de Trump segurament injectaria ansietat en l’economia, marginaria el capital, desincentivaria la contractació laboral i faria baixar uns quants punts el PIB.

El segon perill és un greu malestar social. Alguns partidaris de Trump s’imaginen que la seva elecció seria un cop per als activistes d’esquerres i que la seva administració frenaria aviat l’augment de la delinqüència posterior als disturbis ocasionats per la mort d’un afroamericà a Ferguson. Això és com imaginar que George Wallace hauria sigut un bon president per aconseguir la pau civil a finals dels anys 60. En realitat, l’elecció de Trump seria un regal del cel per als mals policies i els radicals partidaris dels aldarulls, i totes les seves intervencions abocarien gasolina als campus i les ciutats, entre altres coses perquè tan aviat com qualsevol moviment de protesta tingués una cara visible o un líder Trump apareixeria a la pantalla vociferant atacs personals en contra seu.

El tercer dels perills probables, i de bon tros el més greu, és la ràpida escalada dels riscos en tots els àmbits geopolítics. Segurament és veritat que Trump, ateses les seves inclinacions pro-russes, seria una mica menys propens que Clinton a entrar en una confrontació immediata amb Vladímir Putin pel tema de Síria. Però és absurd imaginar que Moscou acceptarà una còmoda distensió si Trump és el president; el més probable és que Putin s’embutxaqui les concessions i continuï pressionant, i que en tot moment posi a prova el negociador de la cabellera de color taronja, i l’empenyi, molt perillosament, a sobreactuar o a semblar dèbil, que és el que menys li agrada.

I això només pel que fa a Rússia. Des de la costa del Pacífic fins al Pròxim Orient, les potències revisionistes es disposaran a posar a prova la capacitat de Trump per gestionar el factor sorpresa, els actors hostils miraran d’explotar el caos indubtable de la Casa Blanca, i els nostres aliats donaran per descomptada la incapacitat dels Estats Units en els seus plans estratègics. I, repeteixo, tot això és probable que passi sense que Trump cometi les bogeries que d’una manera o altra s’ha compromès a fer: intentar “prendre el petroli” als iraquians, etc. Només cal que sigui ell mateix per donar peu a una llarga època plena de perills per al món.

La història de la geopolítica abans de la Pax Americana està plena d’exemples dels motius pels quals ens haurien de fer por aquesta mena de proves. En general, l’actitud de Trump augura més perills per a l’estabilitat mundial -que encara és una cosa real i valuosa, malgrat les últimes crisis- que els riscos provocats per l’intervencionisme de George W. Bush, l’intent de Barack Obama de practicar l’anomenat offshore balancing o la possible revelació de material classificat als xinesos, els russos i a les companyes de sexting d’Anthony Weiner per culpa dels correus de Hillary Clinton.

No hi ha un algoritme que pugui valorar amb precisió la inestabilitat global i contraposar-la a les raons que segueixen tenint els conservadors per votar Trump. No hi ha cap prova matemàtica que pugui demostrar que no val la pena que creixi el risc de conflictes entre les grans potències només per tenir un bon jutge conservador al Tribunal Suprem.

Però crec que els seguidors reticents de Trump sobrevaloren la durabilitat sistèmica de l’ordre liderat pels Estats Units i que subestimen el fet que un nivell mínim de competència presidencial i autocontrol és una qüestió de vida o mort: per als nord-americans i per als éssers humans de tot el món.

Potser m’equivoco. Però cap de les meves pors (i en tinc moltes) sobre el que ens portarà una presidència de Hillary Clinton és prou forta per fer-me córrer el risc de veure si tinc raó o no.