Rosalía, 'Motomami' i el canvi climàtic

Quan vaig veure com es desplegava tot l’imaginari del nou disc de “la Rosalía”, Motomami,  de seguida em va venir al cap una exposició prou recent del Bòlit, el Centre d’Art Contemporani de Girona. L’exposició en qüestió, Petromasculinitats, estava comissariada per Arnau Horta i girava entorn d’aquest concepte encunyat per la politòloga Cara Daggett. A partir d’aquest terme, Daggett analitza la relació històrica entre el petroli i la dominació patriarcal occidental. El carburant ha contribuït a construir identitats molt marcades i sovint difícilment eludibles, cosa que posa en perill la (imprescindible) transició energètica cap a una societat postcarboni. Trump seria un clar exemple del fort vincle identitari entre la masculinitat més hipertròfica i la cultura del motor d’explosió –i el combustible que el fa possible–. El seu negacionisme del canvi climàtic està molt lligat a l’imperialisme i el capitalisme, però també a un altre factor que homes com Trump senten com una amenaça: el progressiu afebliment del relat d’un determinat tipus de masculinitat. Segons Daggett, no és una coincidència que la majoria dels negacionistes del canvi climàtic més exaltats, i alhora defensors acèrrims del petroli, siguin homes blancs estatunidencs, conservadors i hipermasculins.

Vaig coincidir fa molts anys amb la Rosalía al Taller de Músics i la recordo perfectament, a classe i a les converses al bar. Li reconec tots els talents –en té de molt diversos– i entenc que la seva música desperti passions i admiració, perquè no és només artísticament brillant, sinó que també és extremadament lliure, propositiva i agosarada. Amb aquest darrer projecte, Rosalía no només s’ha transformat (el símbol de la papallona es fusiona amb la M de Motomami), sinó que ha continuat eixamplant la creació del seu personatge artístic i comercial. Al voltant de tot el discurs musical, ha creat un imaginari cultural altament rendible –només cal fer una visita al seu web–. Ara bé, aquest imaginari cultural que ha construït Rosalía és molt més que una exaltació de la tradició motorística familiar i el seu paradís perdut d’infantesa –ella anava en moto amb sa mare des de petita–. I ara, segurament, tocaria parlar d'empoderament: l’empoderament de la dona que es fa seu tot el relat del motor d’explosió i la benzina. 

L’imaginari cultural de Motomami és una clara apologia del poder que confereixen el motor i els combustibles fòssils. El videoclip de Saoko comença amb la benzina que vessa (en sentim també el so) davant la mirada de l’espectador, com si la càmera fos dintre del dipòsit de la moto. Al pla següent veiem una Rosalía “empoderada” empunyant la mànega del sortidor. I, encara, la seqüència continua amb unes acceleracions dels motors de les motos, que ens permeten apreciar la grisor del fum que surt dels –erotitzats– tubs d’escapament. Això darrer sembla remetre a la pràctica del rolling coal, una mena de trucatge (tuning) que fa que els vehicles emetin fum negre i que sovint s’utilitza per enfotre’s dels moviments ecologistes. I és que aquest començament de videoclip –filmat a la ciutat de Kíev, per cert– va tan fort narrativament que sembla pura pornografia de la contaminació acústica i mediambiental. Hi ha, en tot el disc de Motomami i en les estratègies de màrqueting paral·leles, una voluntat de creació de relat identitari. Les piulades d’"una motomami és o fa això o allò" són prou explícites en aquest sentit. És un relat molt ben construït i suggeridor, però que hauria de provocar una allau de dubtes i interrogants. Perquè legitima i glamuritza la cultura del motor d’explosió en un moment en què el discurs de la transició energètica sembla que comença a calar en la societat. Perquè marca tendència en sentit contrari a aquesta transició.

El divendres 25 de març, només una setmana després de l’estrena de Motomami, The Guardian va publicar un editorial expressant la seva visió sobre les temperatures extremes registrades a l’Àrtic i l’Antàrtic tot just feia uns dies. La coincidència de l’estrena del disc amb un esdeveniment que ha desconcertat els climatòlegs ens obliga a plantejar-nos si podem permetre’ns el luxe d’ignorar tan radicalment l’emergència climàtica: ¿podem descontextualitzar totalment un imaginari cultural del moment en què es produeix i de les seves imminències? Deixo aquí molts debats de banda, però crec que l’excepcionalitat de la crisi ecosocial demana reflexionar sobre la responsabilitat. La de tots plegats i la dels que tenen un megàfon gegantí davant la boca. Si l’editorial esmentada ens insta a multiplicar els esforços i posar el focus en el clima, Ignasi Aragay escrivia en aquest diari fa uns dies que “avui l’avantguarda artística i ideològica està en el respecte i la relació amb la natura” –ho feia a propòsit del llibre L’altre món rural (Tigre de paper, 2022)–. Aquesta avantguarda és la que ha practicat durant molts anys Björk, una artista –comparable a Rosalía– que ha demostrat que tecnofília i Biophilia (Nonesuch Records, 2011) són perfectament compatibles. 

En diverses entrevistes, Rosalía destaca el paper de la natura en la seva vida, i davant la pregunta de com s’imagina quan tingui 80 anys, respon que “vivint en un entorn natural, envoltada d’una gran família”. Falta mig segle perquè Rosalía tingui 80 anys i em pregunto si l’empoderament a través de l’assimilació de marcs identitaris i ideològics que ens han entaforat en atzucacs distòpics ens permetrà arribar al paisatge-ficció en què es projecta Rosalía. Ella sap molt bé que perquè el que projectem esdevingui realitat cal destinar-hi molt d’esforç i planificació. Mentre les emissions de CO₂ continuïn augmentant, mentre seguim encoratjant-ho, no estarem prioritzant –projectant– la nostra supervivència. La natura no és un paisatge-souvenir de cap de setmana ni un futur bucòlic que ens serà regalat. La natura és un relat que creem, i una realitat que modifiquem, entre tots nosaltres. Just quan he acabat d’escriure aquest article, llegeixo els titulars del dia: “És ara o mai”, diuen en referència a l’ultimàtum de l’ONU per evitar la catàstrofe climàtica. El nostre futur depèn de les accions, i els relats, del present.